És millor que no t'expliquin una obra com L'ombra al meu costat . Amb el narrador equivocat, el nou text de Marilia Samper podria quedar reduït a un tremend melodrama o a un exhaustiu treball d'investigació sobre la desaparició de nens i adolescents, aquestes truculentes notícies que passen ràpidament dels informatius als programes que trituren les vísceres de la societat. Encara que tot això estigui incorporat al drama d'alguna manera, un intermediari maldestre s'oblidaria dels importants matisos que marquen la diferència i fan d'aquesta producció del T6 un dels projectes artístics més sòlids.
A Dos punkis i un vespino (estrenada l'any passat al Teatre Gaudí) l'autora d'origen brasiler ja va demostrar el seu talent en utilitzar una situació quotidiana com a punt de partida per generar una nova realitat extraordinària, en aquell text al servei de la comèdia. Samper és una bona intèrpret de la morfologia del conte, una excel·lent traductora dramàtica de les reflexions de Propp i també de l'anàlisi simbòlica de Bettelheim. Si a Dos punkis s'adaptava en clau contemporània un conte nadalenc -pràcticament refeia l'episodi de Betlem-, L'ombra al meu costat es fica directament en el bosc que guarda totes les pors ancestrals i on habita el misteri i el terror. Una dimensió que també s'expressa en la manipulada percepció del temps, i la personalitat mutant d'un codi limitat de paraules.
La companyia del T6, amb convidats especials com Àlex Casanovas, s'adapta perfectament a aquest fals realisme. És possible que al final la vena melodramàtica s'infli una mica, però en general s'imposa una densa atmosfera de fantasmes, ombres i absències.
