Cada casa, un món

Quan corre l’aire, puja el verd i entra el mar a Begur

Oberta a Sa Riera, la Casa Bastida té una situació estratègica i una privilegiada orientació cap a l’est que recull el primer sol dels matins

Tenen la platja, el mar i la immensitat del paisatge dins la casa. Tenen l’aire que hi corre, la vegetació que hi puja i el cromatisme del lloc. Habiten, senten i oloren els voltants sense moure’s de la llar. Cap necessitat de sortir, més ben dit, cap ganes. Per als que hi passen les vacances, la Casa Bastida només té un problema, confessen que no van enlloc més en tot l’estiu.

Oberta a Sa Riera, la cala més extensa de Begur, la Casa Bastida té una situació estratègica i una privilegiada orientació cap a l’est que recull el primer sol dels matins. Un poc elevada en un dels laterals de la platja, prou a recer, mira al mar sense estar-hi massa a sobre. La sorra es troba als seus peus però suficientment distanciada de l’enrenou de les hores de platja.

Té una història curiosa, aquesta casa, una història de transformació i mimesi amb l’entorn. Originalment lligada al desenvolupament urbanístic -era la caseta per a la venda de parcel·les de la zona-, va conèixer en carn pròpia el creixement. Aquella caseta, a partir dels anys 50 del segle passat, va anar sumant afegits i més afegits a mesura que els propietaris necessitaven més i més casa. Es va convertir en una d’aquestes edificacions que des de fora es fan massa visibles, molta façana i finestres més aviat petites, i uns espais interiors molt fragmentats i laberíntics, amb poca ventilació, ja que dos dels seus pisos tenen la roca de la muntanya com a paret del darrere. El lloc era ideal, però la casa no, ni per mirar-la ni tampoc per habitar-la.

Quan la parella d’arquitectes gironins formada per Ramon Bosch i Bet Capdeferro varen rebre l’encàrrec de rehabilitar la casa, varen tenir clar que la que llavors seria anomenada Casa Bastida havia de recuperar el meravellós paisatge per als seus habitants, però també calia que l’entorn se sentís bé amb la presència de l’edificació. No debades, una de les principals preocupacions de l’equip Bosch Capdeferro és la relació entre les persones i el medi. Afavorir una bona convivència és essencial tant per a l’home com per al seu entorn natural o urbà.

Si la vella casa tenia una gran porxada al pis superior, segons afirma Bet Capdeferro, “l’objectiu era que finalment tota la casa fos una porxada”. Amb aquest plantejament la van obrir completament, fins i tot a les cantonades, que ja no tenen entrebancs visuals. També la van descompartimentar i van reconnectar els distints espais de manera que ara tot hi circula amb fluïdesa, sobretot hi corre l’aire, gràcies a la creació d’un pati que li dona sortida, cosa que abans no tenia. També la manera de viure-hi es torna lleugera, fàcil, climàticament confortable i es guanya en salut.

Ara la façana té el color de la sorra de la platja. “Cromàticament, queda agermanada amb el lloc”, diu l’arquitecta. La part baixa de la casa, de pedra, dona continuïtat al basament sobre el qual s’assenta. I tots els materials recuperen la tradició constructiva de la comarca. Per això la presència aquí i allà, en parets senceres o en detalls, de peces vidriades de ceràmica de la localitat pròxima de la Bisbal, que sempre es van fer servir per a les construccions de la costa, també les peces de mobiliari. Per això les gelosies que revesteixen i filtren les obertures de la façana. I per això, sobretot, l’element més genuí d’aquesta rehabilitació, el que ha donat nom a la casa.

Una bastida de corda s’avantposa a la façana i estableix una curiosa relació amb la històrica presència dels pescadors a la cala de Sa Riera. Un nou parament, cordes de cànem natural per fora i ànima de propilè, cosides manualment i situades l’una al costat de l’altra amb diferents graus de densitat, proporciona un original ritme de línies verticals, alhora que emfatitzen la circulació de la brisa marina, com un aire condicionat natural. A més exerceixen la funció de generós tutor per a una vegetació autòctona que s’hi enfila i fa que la Casa Bastida, en córrer-hi l’aire, en entrar-hi el mar i en pujar-hi el verd, habiti el territori tant com el territori l’habita a ella.

El plaer de veure sense ser vistos

L’únic tancament de la Casa Bastida, el parament de corda natural (amb ànima tècnica que li dona longevitat) és un filtre de gran lleugeresa que permet veure sense ser vistos, que propicia connectar amb l’entorn i comprendre’l millor. És un obsequi visual i sensorial per als que hi estiuegen i també per als que la contemplen des de la cala de Sa Riera, a Begur. Aquest és l’element més reconegut d’aquest projecte guanyador del FAD d’Arquitectura 2015, del Premi X Biennal Iberoamericana d’Arquitectura i Urbanisme i del de la XIII Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme (2016).

Més continguts de