Una cova d’escriptors folls

A Barranquilla normalment s’hi va per fer negocis o pel Carnaval. Per poca cosa més. És una ciutat lletjota, a diferència per exemple de Cartagena de Indias. Però Barranquilla té ànima. Tanta, que Ramon Vinyes s’hi sentia com a casa. Nascut a Berga, aquest escriptor va viure tota la vida amb un peu a Colòmbia i l’altre a Catalunya. Exiliat del franquisme, a finals dels anys 40 va fer de la Librería Mundo, on treballava, un dels llocs de trobada del Grupo de Barranquilla, una colla de genis amb un gran talent per escriure i també per disfrutar de la vida. “A la gent de Barranquilla no ens prenen seriosament, ja que sempre estem de festa”, admetia un d’ells, un tal Gabriel García Márquez, que sempre recordaria Vinyes amb tant d’afecte que fins i tot va fer aparèixer la figura d’un llibreter català a Cien años de soledad. D’aquella Barranquilla no en queda gairebé res. Els punts de trobada del Grupo de Barranquilla han anat tancant, com el Café Colombia, el Bar Japi, el Café Americano i, esclar, la Librería Mundo, on Gabriel García Márquez va entrar per primer cop el 1948. Només queda oberta La Cueva.

Un elefant a la porta

Quan la Librería Mundo va tancar, aquest grup d’intel·lectuals van fer de La Cueva el seu punt de trobada. Aquest restaurant l’havia fundat un descendent de catalans, Eduardo Vilá, un dentista amb una gran passió: caçar. El restaurant el va obrir precisament per cuinar tot el que caçava, però va acabar convertit en un dels feus d’aquell grup de genis, que mantenien una relació d’amor-odi amb el pobre Vilá, que no sempre veia amb bons ulls les seves festes. De fet, una nit que ja tancava no va voler obrir la porta al pintor Alejandro Obregón. Obregón, que anava begut, va creuar el carrer, on hi havia instal·lat un circ ambulant, i va pagar diners al domador d’elefants. I muntat en un paquiderm van obrir la porta a cops.

El fill d’un cangur

Aquí també va fer de les seves Vidal Echevarría, l’únic poeta surrealista colombià, que es definia a ell mateix com “un paraigua, un telèfon... i tota la resta és el melic”. Un cop hi va fer una xerrada titulada Africanización púrpurea de los sesos de Venus amb García Márquez al públic. El futur premi Nobel diria aquella nit que Vidal Echevarría era “fill d’un cangur i una màquina d’escriure” després de veure’l abandonar el restaurant saltant per la finestra després d’haver begut un got de sang “en memòria de la mort d’Espanya”.

Trets contra quadres

La Cueva va tancar el 1969, quan Vilá, intentant tancar una nit, va rebre un cop al cap i va decidir que ja en tenia prou. La major part de membres del Grupo de Barranquilla feia anys que vivien en altres ciutats i l’ambient ja no era el mateix. L’edifici va quedar abandonat fins que el periodista Heriberto Fiorillo va decidir recuperar-lo. Fiorillo recordava com, de menut, passant per davant, hi havia vist tot de gent estranya cridant, beguts. El seu pare, amb la mateixa veu d’espantat que utilitzaria un creient per parlar del dimoni, li va dir que eren escriptors. Es va sentir tan fascinat per aquells pecadors que no va parar fins a recuperar La Cueva, i fins i tot va comprar i recuperar les obres d’art que havien penjat en el seu moment de les parets, com un quadre d’Alejandro Obregón titulat La mujer de mis sueños, una obra amb dos petits forats de bala, els trets del poeta Totó Movilla, que s’havia enfadat amb Obregón per una crítica.

El retorn de La Cueva

Gràcies a l’empenta de Fiorillo, La Cueva va poder obrir gairebé tal com havia estat, convertida més en un museu amb primeres edicions de llibres, revistes, quadres i fotografies. A més, editen publicacions, fan conferències i recuperen el llegat d’aquell grup de colombians folls que somiaven en veu alta fins que sortia el sol. I després, tentinejant, sense poder caminar recte, tornaven cap a les seves cases de Barranquilla, tot pensant en mons imaginaris que, en el fons, estaven basats en una realitat surrealista. La que havien creat a La Cueva.