Com els crancs
Crònica d'un temps en què tan necessaris són els llibres
Sant Feliu de GuíxolsRes s'està quiet, tot va endavant o endarrere. En l'exposició de caos que ha estat l'epidèmia, un objecte civilitzador com el llibre havia de rebre per força. I això que mai ho havia tingut tant a favor. Per una banda, el gran motor literari de la proximitat de la mort. Per l'altra, l'extraordinària restricció de la nostra llibertat, que va arribar al nostre cos, mai viscuda abans per tanta gent en el mateix moment, i menys d'una manera tan celebrada pels mateixos afectats. La reflexió sobre la mort i sobre la pèrdua de llibertat, que deuen ser la mateixa cosa: res ens fa tan necessaris els llibres.
Tantes ganes de promocionar els llibres, tants plans de lectura, tanta emoció amb el Sant Jordi, i quan teníem la gent tancada a casa ja farta de veure sèries, quan teníem més temps i més necessitats estàvem de reflexió, de llibres en el sentit més seriós, vam deixar passar l'oportunitat. Els esports tenien presència televisiva sense que es practiquessin, però ningú va pensar en una programació especial sobre llibres –ni teatre, música, cinema–. Va ser molt pitjor. Les biblioteques van córrer a tancar i anul·lar el servei de préstec. La versió digital eBíblio es va veure que era un desastre. Vam tancar les llibreries. Va quedar clar que el llibre era prescindible. Ni fet expressament. Molt més necessaris eren els estancs i les pastisseries. Quin desemmascarador, el virus. Tant que presumíem d'haver tingut durant la guerra un servei de biblioteques al front, ara vam segrestar els llibres.
El bibliotecari de l'Octavi Viader de Sant Feliu de Guíxols, David Hernández, m'explica que, d'ençà que han reobert, les biblioteques tenen menys usuaris que mai. És el resultat del confinament. Les terrasses dels bars van a tota màquina, i amb l'excusa del virus han ampliat taules i capacitat: la gent comparteix racions de patates braves sense cap por. Els negocis de roba, les activitats esportives que veig per aquí: cap problema. Les biblioteques, en canvi, un descens mai vist d'usuaris, com no dubto que tindran les altres activitats culturals –tot i que la limitació d'aforament deu dissimular-ho.
El llibreter de La Guineu, Miquel Paradeda, té gent fent cua a fora perquè ha posat una taula a l'entrada per tal que no entri ningú. És un llibreter de la vella escola, despatxa sol i coneix els clients, que no troben a faltar remenar els llibres: ell ja els aconsella. “Durant el confinament –em diu–, podríem perfectament haver venut com ho fem ara. Els quioscos i els estancs tenien obert i la gent entrava a dintre els negocis! Van permetre vendre a Amazon, i a nosaltres ens van escanyar”. Diu que vendrà un 25% del que faria un Sant Jordi corrent. Fet i fet, “a les llibreries petites Sant Jordi no soluciona res, vens més però hi ha el descompte, les despeses addicionals, la parada... El llibre no és cosa d'un dia. Qui sap quants de llibres de Sant Jordi s'acaben llegint”.
No hi ha parades a la Rambla. De les tres llibreries que controlo, només una ha tret una taula petita a fora. Sembla un Sant Jordi per a iniciats, per a convençuts. No sé si revertirà una mica el retrocés. Fet i fet, no seria mala idea promocionar la lectura a les portes de les vacances d'estiu, quan, ja se sap, tothom es mor de ganes d'estirar-se a llegir.
