El creador de les nits de París

BarcelonaPrimer hi ha els carrers de París a la nit, buits i flanquejats per edificis amb alguna finestra il·luminada o tancats i barrats per preservar la son del seus habitants. Les llambordes llueixen per l’efecte dels fanals damunt la humitat que les cobreix. Després apareixen els arbres, les branques recargolades dels quals són una presència intimidatòria, més que els monuments militars que es poden veure en algunes places. En un recorregut per la capital francesa no hi pot faltar la Torre Eiffel, que per a Brassaï, a qui la Fundació Mapfre dedica una retrospectiva a partir d’avui, sembla més una entranyable atracció de fira que una construcció mastodòntica. I, per acabar, com si els ulls de l’artista s’haguessin acostumat a aquella penombra, comencen a aparèixer els habitants de la ciutat que no dormen a aquella hora: pinxos, prostitutes, escurapous, els fanalers, els traginadors de carn, parelles d’amants... És així com arrenca el recorregut, amb un zoom sobre la ciutat que a poc a poc es va concentrant en els seus habitants més pintorescos.

Entre els personatges del París misteriós i vibrant de Brassaï hi és ell mateix, protegit del fred amb un abric llarg, dret darrere el trípode mentre es fuma un cigarret: “Va descobrir-ho tot de la fotografia nocturna. Les plaques amb què treballava eren molt poc sensibles, se les feia ell mateix i les exposava el temps que trigava a fumar-se un cigarret”, explica Philippe Ribeyrolles, nebot de l’artista i el mandatari del seu llegat, d’on prové una part de les fotografies exposades, juntament amb institucions com el MoMA, el Metropolitan, el Centre Georges Pompidou i l’Arts Institute of Chicago, el Museu de Belles arts de Houston i el Museu d’Art de Philadelphia. “Brassaï tenia tres aliats quan feia fotografies de nit -afegeix Ribeyrolles-: la neu, la boira banyada per la llum artificial i l’enllumenat públic. Les condicions no li semblaven importants, deia que les fotografies adquirien la seva bellesa després d’haver passat pel laboratori”.

Un realisme només aparent

Però les imatges nocturnes de Brassaï no són exactament el que sembla, una crònica crua de la vida del París d’entreguerres, com explica Peter Galassi, comissari de la mostra i exconservador en cap de fotografia del MoMA. “Hi ha una certa ideologia de la fotografia moderna, que crec que ve de les revistes i del fotoperiodisme, que exigeix veracitat documental a aquestes imatges dels baixos fons parisencs, que representin de manera acurada la realitat. I l’estil clar i directe de Brassaï pot semblar que se situa al centre d’aquesta estètica, però les seves grans imatges dels anys 30 no tenen a veure amb el documental i el reportatge”, afirma, abans de subratllar l’accent teatral d’aquestes imatges. “Són una nova representació d’una mitologia molt rica que ja existia en la literatura i en les arts plàstiques, de la qual es va enamorar Brassaï, així com també d’aquella realitat en què es basaven l’art i la literatura. La grandesa artística de Brassaï ve de la capacitat de transportar aquella mitologia romàntica al nou mitjà de la fotografia de la manera més clara i convincent possible”.

L’àmbit de la mostra dedicat als baixos fons de París acaba amb diversos interiors de bordells i cafès i dels salons de ball -els jocs de miralls d’algunes fotografies són magnífics-. En definitiva, algunes d’aquestes imatges, juntament amb les dels grafits, són de les més conegudes de Brassaï, però van caure en l’oblit durant quatre dècades. Com que no li van agradar ni els textos ni els peus de fotos que l’editor Victor Vidal -el propietari de sex shops i llibreries de material picant i fabricant de preservatius- va fer per al seu segon llibre, Voluptés de Paris [Plaers de París], en va renegar, i les imatges no van tornar a tenir reconeixement fins als anys 70. N’hi hauria prou amb la part dedicada als baixos fons parisencs per fer una bona exposició, però aquest projecte, que després es veurà a la Mapfre madrilenya i al Museu d’Art Modern de San Francisco, és molt ambiciós i recorre tota la trajectòria de Brassaï, també com a pintor i escultor.

El recorregut continua a les sales de la planta principal de la Casa Garriga Nogués i la resta de les 220 obres estan distribuïdes en àmbits dedicats a temàtiques com París de dia, els grafits, el nu femení, els retrats de l’alta societat francesa i els d’artistes i escriptors, com Pablo Picasso, Salvador Dalí, Anaïs Nin, Henry Miller, Jean Genet, Lawrence Durrell, Henri Matisse i Kiki de Montparnasse. Entre les curiositats hi ha dues fotografies de la Sagrada Família fetes als anys 50 inèdites -també va retratar uns gegants per a Harper’s Bazaar - i unes altres de la Setmana Santa sevillana dels mateixos anys que no van ser publicades a Espanya perquè donaven una visió massa realista del país. I un dels retrats, el de Môme Bijou [la Nena de les Joies], del 1932, que l’artista va descriure com “una dona sense edat” carregada de penjolls, collarets i anells, va inspirar un dels retrats que es poden veure al quadern de dibuix que el personatge de Leonardo DiCaprio porta a la pel·lícula Titanic, malgrat que el vaixell s’havia enfonsat 20 anys abans que Brassaï la retratés.

Hereu de Goya i Rembrandt

Brassaï és el pseudònim de Gyulá Halász (1899 - 1984) i fa referència a la localitat de Transsilvània on va néixer, Brasov, a l’actual Romania. Va fer servir un altre nom perquè va reservar el real per a la seva pintura, que no va arribar a quallar. “Quan va arribar a París l’any 1924 va sobreviure gràcies als diners dels seus pares i com a periodista de mitjans alemanys i hongaresos. També va ser agent de fotògrafs i després va començar a fer fotografies”, explica el comissari. El mateix artista deia, potser amb una mica d’“arrogància”, com diu Galassi, que els seus predecessors eren Rembrandt, Daumier, Hokusai, Goya i Toulouse-Lautrec, tots ells caracteritzats perquè van reflectir en les seves obres la vida quotidiana i van convertir les persones en personatges.

“Brassaï es va convertir en un fotògraf molt ràpidament. En les imatges marcades per jocs geomètrics es pot veure com va estar al cas dels avenços que s’estaven a punt de produir, podrien ser de Moholy-Nagy o de Ródtxenko, però ell estava interessat en la civilització”. Aquestes afirmacions sobre el seu interès per la gent i les seves obres també serveixen per aclarir la relació de Brassaï amb els surrealistes, més enllà de les conegudes col·laboracions que va fer amb Dalí a la revista Minotaure. No li van acabar de fer el pes ni la visió artística del moviment ni l’afany de protagonisme del seu líder, André Breton. “Crec que els surrealistes van portar una energia nova a l’art modern i van fer una gran aportació. Però el seu papa, Breton, volia pensar que ho controlava i ho inventava tot. Al surrealisme se li dona més importància de la que va tenir”. Brassaï va ser molt clar a l’hora de definir la seva postura: “Va ser molt clar en aquest punt: deia que els surrealistes eren com la criada o el conserge que estaven interessats en les deformacions i les coses estranyes, i deia que ell ho estava de les coses ordinàries, que sempre eren estranyes, màgiques i inquietants”.

Després dels mítics 30, Brassaï es va quedar a París durant l’ocupació alemanya. Com que no el deixaven treballar perquè s’havia negat a col·laborar amb el nazisme, es va guanyar la vida com a fotògraf gràcies a Picasso, que li va encarregar fotografiar les seves escultures, i el 1945 va començar a treballar per a Harper’s Bazaar.