'It: capítulo 2', un vibrant relat de terror que reflexiona sobre les ferides de la infantesa

BarcelonaDirecció: Andy Muschietti. Guió: Gary Dauberman. 169 min. Estats Units (2019). Amb Jessica Chastain, James McAvoy i Bill Hader.

Si al començament d''It: capítulo 2' costa, d'entrada, atorgar a cadascun dels protagonistes el rostre que tenia de petit o recordar les seves històries, no s'ha de patir: la segona part del film d'Andy Muschietti retorna una vegada i una altra al passat, als fets de 27 anys enrere, quan el sanguinari pallasso Pennywise va irrompre en les seves vides. I no ho fa tant per sostenir les gairebé tres hores de metratge o facilitar el seguiment de la trama com perquè aquesta és essencialment una pel·lícula sobre la memòria i els seus racons foscos. De fet, és interessant com una narració que es dedica en gran part a desenvolupar individualment els arcs argumentals dels personatges –tant a l'esplèndid pròleg com al segment central del film– flueix de manera tan orgànica.

Com ja passa en altres de les ficcions escrites per Stephen King, autor de la novel·la original que Tommy Lee Wallace ja va adaptar per a la televisió el 1990, el petit poble del comtat de Maine on transcorre l'acció s'acaba convertint en el protagonista de fons del film. Derry és el lloc on et fas la primera ferida, potser la més profunda, i també on comences a entreveure, de vegades sota l'aparença d'una premonició, com podria ser la teva vida adulta. Són els seus espais els que connecten els membres de l'anomenat Club dels Perdedors amb el seu passat i també amb les seves pors. No és gens difícil, tampoc, trobar paral·lelismes entre aquesta pel·lícula i 'Compta amb mi', una de les adaptacions més notables de l'obra de King, en la qual Rob Reiner també posava imatges a aquell moment de la infantesa en què alguna cosa es trenca.

En el joc constant d'ecos i miralls que planteja 'It: capítulo 2', la realitat mai no acaba de ser prou sòlida com perquè no puguin emergir els dimonis de l'inconscient. I malgrat que és gratificant acompanyar uns personatges pels quals Muschietti i el seu guionista, Gary Dauberman, senten una evident simpatia, en el tram final la voluntat lúdica i una certa necessitat d'èpica s'imposen a la generositat narrativa d'una pel·lícula el clímax de la qual acaba recordant el de la primera entrega. Hi pesa el fet d'haver d'equilibrar l'objectiu d'assolir un producte que atregui grans públics amb la intenció de fer una pel·lícula de terror adulta, però això no resta atractiu a una proposta sobrada de nervi, intel·ligència –també d'autoconsciència–, que es referma en la idea del vincle entre els febles com a antídot a l'angoixa de viure. Tanmateix, com deia el títol d'una preciosa novel·la de Peter Cameron que també parlava de les vicissituds de fer-se gran, "algun dia aquest dolor et serà útil".