Crítica de cinema
Cultura 03/04/2019

'7 raons per fugir', rialles enverinades contra la hipocresia de la societat actual

Crítica del film episòdic basat en textos del dramaturg Esteve Soler

Paula Arantzazu Ruiz
2 min
'Set raons per fugir', riures enverinats contra la hipocresia de la societat actual

MadridDirecció: David Torras, Gerard Quinto i Esteve Soler. Guió: Esteve Soler. 75 min. Espanya (2019). Amb Sergi López, Emma Suárez, Aina Clotet i Lola Dueñas.

A 'El fantasma de la llibertat' (1974), Luis Buñuel ens parlava de la lògica de la burgesia a partir d’una sèrie de relats absurds i en què les contradiccions desvelaven més sobre la naturalesa humana que les certeses que es veien en pantalla. “Estic fart de la simetria”, es deia en el corol·lari d’un dels capítols que formaven aquell llargmetratge, i la cita, una crítica òbvia a l’ordre establert, és l’encarregada d’aixecar el teló de '7 raons per fugir', un film també episòdic dirigit per l’entitat tricèfala formada per David Torras, Gerard Quinto i el dramaturg Esteve Soler que, com el seu referent, pretén exercir d’altaveu contra la hipocresia contemporània mitjançant, en aquest cas, les formes fílmiques de la comèdia negra esquitxada de molta mala llet.

Luis Buñuel és un referent com també ho és 'Relatos salvajes', film d’estructura episòdica signat per Damián Szifrón que ficava el dit a l’ull a la societat benpensant argentina, tot i que, 'stricto sensu', l'autèntica llavor del film la trobem a 'Interior. Família', una de les peces més afortunades de l’obra 'Contra la democràcia', del mateix Soler. Aquesta peça va traduir-se al format curtmetratge ara fa ja cinc anys i no per casualitat és la primera d’aquestes set històries misantropes amb molt de verí amagat. Com en l’obra teatral i pel seu humor subversiu sense filigranes, 'Família', sobre uns pares que volen matar el fill i amb Pol López, Rosa Cadafalch i Francesc Orella, s’erigeix com el més potent de tots els capítols.

El desequilibri entre els esquetxos, però, és un problema habitual en aquestes propostes episòdiques –ni tan sols l’última pel·lícula dels Coen, un compendi d’històries sobre l’oest, esquiva el hàndicap–, però el retaule de Torras, Quinto i Soler compleix amb el propòsit d’exercir de mirall de les nostres disfuncions ètiques. El dispositiu és senzill, oferir instantànies sobre els principals valors del capitalisme, des de la propietat fins al progrés o el compromís, i el resultat, una redefinició del ‘políticament incorrecte’.

stats