Crítica

'La espía roja': Judi Dench injecta emoció a un drama d’espies massa maniqueu

Crítica del film basat en el cas real de Melita Norwood, que va espiar per al KGB

Direcció: Trevor Nunn. Guió: Lindsay Shapero. 101 min. Regne Unit (2018). Amb Sophie Cookson, Judi Dench i Tom Hughes.

Inspirada en el cas real de Melita Norwood –una funcionària britànica que durant la Segona Guerra Mundial va entregar informació al KGB sobre la fabricació de la bomba atòmica–, 'La espía roja' intenta actualitzar la vella fórmula de la intriga d’espionatge amanida amb un intens drama romàntic. Prenent el relleu de 'Figures ocultes', i a recer del moviment #MeToo, el film de Trevor Nunn (veterà del telefilm britànic) vol restituir el paper de la dona en l’amoral entramat geopolític que va donar peu a la Guerra Freda. Un escenari de gran complexitat que 'La espía roja' simplifica a través d’una elemental història d’heroisme en què una científica ho sacrifica gairebé tot en el nom de la filantropia i el pacifisme. El relat, a més, també es podria llegir en el context del Brexit com una paràbola sobre la lluita dels ciutadans contra uns estats tan bel·ligerants com inoperants.

Amb un guió traçat amb tiralínies i una posada en escena marcadament impersonal, els atractius de 'La espía roja' cal buscar-los en l’apartat interpretatiu, en què Judi Dench injecta bafarades d’angoixa al drama de l’espia descoberta després de dècades d’anonimat. El seu treball, d’alt voltatge emocional, troba continuïtat en uns 'flash-backs' en què Sophie Cookson, amb les seves faccions idèntiques a les d’una jove Julia Ormond, fa el que pot per donar profunditat a una història devorada pels clixés.

Més continguts de