'Downhill': Julia Louis-Dreyfus i Will Ferrell busquen el pessigolleig incòmode
Nat Faxon i Jim Rash dirigeixen el 'remake' de la pel·lícula 'Força major'
'Downhill'
(3 estrelles)
Direcció: Nat Faxon i Jim Rash. Guió: Jesse Armstrong, Nat Faxon i Jim Rash. 86 minuts. Estats Units (2020). Amb: Julia Louis-Dreyfus, Will Ferrell, Zack Woods i Miranda Otto. Disponible en lloguer a Movistar+ a partir del 13 de novembre.
Quan vaig veure Força major, vaig tenir la intuïció que el film del suec Ruben Östlund posseïa els ingredients necessaris per generar un remake dins les coordenades de la comèdia estatunidenca més lacerant. En els despatxos de Hollywood, algú va tenir la mateixa pensada i, sis anys després de la presentació del film original, aquí tenim la traducció, amb el títol de Downhill i protagonitzada per Julia Louis-Dreyfus i Will Ferrell.
Totes dues versions comparteixen un mateix punt de partida: un matrimoni passa uns dies de vacances als Alps. Tot dinant, contemplen una allau provocada que, durant uns segons, sembla estar fora de control. En aquell instant crucial, la reacció del pare és fugir corrents, abandonant la resta de la família (però no el seu mòbil), per després tornar a taula fent veure que no ha passat res. L’esquerda de confiança causada per l’incident servia a Östlund per efectuar sense misericòrdia una posada en crisi de la masculinitat, quelcom també molt present a Downhill. Aquí, però, el focus dramàtic es reparteix per donar espai i volum al personatge de Julia Louis-Dreyfus. Poc prodigada al cinema, l’actriu de les sèries Seinfeld i Veep posseeix un control extraordinari de les modulacions de to que exigeix la farsa, cosa que es fa palesa en l’escena –tant violenta com hilarant– on la tensió acumulada esclata per confrontar la parella amb les seves accions. Tot i això, els directors Nat Faxon i Jim Rash semblen no confiar totalment en el recital de patetisme que tenen entre mans, i no poden evitar incloure alguns elements explícitament exagerats (com la llibertina gerent de l’hotel que encarna Miranda Otto) que fan tremolar el pols d’una proposta que funciona millor quan deixa que sigui l’espectador qui decideixi si allò que veu és una comèdia, un drama o totes dues coses alhora.
