Crítica de sèries

'Eden': el repte europeu dels refugiats, a Filmin

La minisèrie d'Arte aborda des de la ficció una temàtica més típica de documental

'Eden'

D'Edward Berger, Nele Mueller-Stöfen i Marianne Wendt per a Arte. En emissió en VOSC a Filmin

L'aspiració a un cinema o audiovisual amb identitat europea és la història d'un fracàs. Institucions com l'Acadèmia del Cinema Europeu o el programa Media han assumit la idea de cinema europeu més com un conjunt de cinematografies nacionals que no pas com un concepte global i integrador. La cadena Arte també va aparèixer amb la vocació de pensar un model televisiu de vocació europeista i cultural en què, en aquest cas, la idea d'Europa s'equipara en bona part a l'aliança francoalemanya que impulsa el projecte. Filmin ha estrenat una de les seves últimes produccions, Eden, que, entre d'altres coses, ofereix una bona resposta a la pregunta de què podríem entendre per una sèrie que es concep com a europea. Resulta molt estimulant que aquesta ficció de sis episodis es plantegi a partir d'una situació que just posa en crisi i fa repensar la idea d'Europa: l'arribada de refugiats.

Creada pels alemanys Edward Berger, Nele Mueller-Stöfen i Marianne Wendt, i dirigida pel francès Dominik Moll (responsable del film Harry, un amic que us estima, amb Sergi López), Eden s'aproxima des de la ficció a un assumpte que habitualment es queda en el camp del documental. És una bona manera d'atorgar un punt humà a la crisi dels refugiats, que massa cops acaba diluïda en la generalització pròpia dels titulars i de les imatges panoràmiques. Els guionistes han optat per l'estructura, tan de moda fa uns anys al cinema, de les històries creuades. Aquí cobra força sentit: al cap i a la fi, està clar que les decisions que pren un executiu a Brussel·les acaben afectant el destí d'un refugiat siri que espera a Atenes o d'un demandant d'asil a França.

La sèrie parteix d'un registre real d'imatges en què veiem els estiuejants d'una platja grega contemplant astorats el desembarcament d'una pastera. Aleshores, Eden imagina com una parella de turistes alemanys que han viscut aquesta experiència decideix acollir a casa seva un estudiant siri. La seva història s'entrecreua amb d'altres: la de la propietària francesa d'un camp de refugiats a Atenes; la dels dos vigilants grecs que treballen al camp i intenten impedir que en fugin un parell de refugiats nigerians; la del més jove d'aquests germans que intenta arribar a Anglaterra tot seguint les passes del seu ídol Yaya Touré; i la d'un matrimoni també siri que arriba a París, on reben asil a canvi de transmetre informació confidencial. Els itineraris respectius acaben connectant també en un sentit dramàtic: la tensió de la sèrie es basa en part en anar descobrint quins misteriosos lligams vinculen alguns dels personatges que a priori semblaven habitar trames independents.

El mirall de l'autocomplaença europea

L'episodi alemany resulta el més interessant atès que funciona com a mirall de contorns hanekians (per Michael Haneke) de l'autocomplaença europea a partir d'explorar les contradiccions de la parella benestant i el fill mimat que allotgen el jove sirià. Els guionistes solucionen amb esperit conciliador el conflicte sense caure en l'error de mostrar els europeus com a salvadors. La trama francesa desplega amb encert l'arc dramàtic de la protagonista femenina, una esposa que a primera vista semblava relegada a un rol secundari i silenciat contra el qual ella mateixa es va rebel·lant. I l'episodi més insatisfactori és el que presenta més càrrega política. A primera vista sembla que la sèrie qüestioni el fet que la Unió Europea deixi en mans privades un assumpte, la gestió dels camps de refugiats, que només es pot assumir des de la responsabilitat pública. Però en aquest cas s'opta per una resolució tan inversemblant com retorçada.