POLÍTICA CULTURAL

La cultura reivindica pressupostos i estratègia política per créixer

L’amenaça d’una nova retallada alerta un sector que pateix infrafinançament i anys d’estancament

La Setmana del Llibre en Català començava amb una reivindicació explícita del sector editorial dirigida a les autoritats que s’aplegaven a la inauguració: “Necessitem pressupostos”, sentenciava Joan Sala, que criticava que només s’hagués desplegat un punt del Pla de Lectura signat pel conseller Santi Vila, un acord de govern que abastava fins al 2020. És una de les poques veus que s’havien alçat al món de la cultura amb una demanda tan inequívoca. Però tres dies després era Isabel Vidal, presidenta de la patronal de les empreses teatrals Adetca, que afirmava: “Necessitem més recursos”, i emplaçava la Generalitat a fer créixer el pressupost que es destina al departament, que és del 0,7%.

Després d’una crisi radical en tots els sectors -causada per la pujada de l’IVA cultural, la baixada del consum, el canvi d’hàbits i les retallades públiques-, la cultura ha entomat els dos anys de pròrroga pressupostària amb més resiliència que indignació, ja sigui per empatia amb el context polític, per conformisme o per evitar les velles acusacions de victimistes. La probabilitat d’un tercer exercici seguit de pròrroga pressupostària i l’amenaça d’una nova retallada dels recursos públics -ja que el conseller d’Economia, Pere Aragonès, ha ordenat una rebaixa de la despesa de la Generalitat del 6%-és la gota que pot fer vessar el got.

L’efecte de viure de la inèrcia

“Tenir pressupostos és crucial per a qualsevol activitat econòmica, i el teatre ho és -referma Isabel Vidal-. Necessitem més recursos, perquè estem estancats. I necessitem estabilitat”. Perquè a la pròrroga dels pressupostos s’hi han sumat els relleus accelerats a la conselleria de Cultura, amb el rècord de quatre consellers en quatre anys, dos per legislatura. “Sense pressupostos és impossible fer previsions a mitjà termini, nosaltres que col·laborem en projectes europeus. És un problema gros i greu -afirma Salvador Sunyer, el director del Temporada Alta, que no té conveni plurianual-. L’únic avantatge és saber que tindrem el mateix que l’any passat, però no permet dibuixar el futur. En una àrea com Cultura, en què tots estem d’acord que s’ha d’incrementar el pressupost, això vol dir que no s’avança”.

Vinyet Panyella, que acaba de ser nomenada presidenta del CoNCA, defensa que al departament de Cultura no hi ha hagut cap aturada. “Ningú s’ha adormit i s’han fet grans esforços per tirar endavant malgrat les retallades i les limitacions”. La majoria de veus reconeixen la feina dels tècnics del departament, sobretot de l’Institut Català de les Empreses Culturals, per garantir el funcionament rutinari dels ajuts i ser imaginatius amb els recursos, però difícilment es pot anar més enllà de mantenir la inèrcia. “Ens hem sentit molt escoltats. Però l’anàlisi és aquesta: fa tres anys que aquí no passa res”, diu Aleix Fauró, membre d’El Col·lectiu de companyies independents, que ho atribueix a una “manca de voluntat” política i a la priorització dels interessos partidistes. “Fa la sensació que no se sap gaire on anem i que ningú pot fer estratègies per dir com hi anem”, afirma Sunyer.

Els grans damnificats són els plans integrals. Els fulls de ruta de cada àmbit no s’estan desplegant. “El Pla Integral de la Música, que tant va costar consensuar, ara costa molt desenvolupar-lo. Has de passar de pantalla, i en canvi es va repetint la pantalla cada any. És com el dia de la marmota”, diu el president de l’Acadèmia Catalana de la Música, Gerard Quintana. El teatre està a punt de tancar el seu pla integral, que s’ha demorat perquè s’ha negociat amb dues conselleres. A més, naixerà coix, com el Pla de Lectura i el de la Música, perquè no tindrà un pressupost assignat. “Poques mesures depenen només d’un canvi de mentalitat. La majoria necessiten diners per implementar-se”, diu Isabel Vidal. L’exemple: la possibilitat que el Teatre Nacional surti de gira ha requerit una “aportació extraordinària” de 540.000 euros que la consellera Mariàngela Vilallonga divendres no va especificar d’on sortia.

El dèficit en llibres i cinema

Com denunciava Joan Sala, la congelació del Pla de Lectura ha impactat de ple en el sector editorial. “El 2017 teníem damunt la taula la promesa d’un acord de govern. Per culpa de la pròrroga dels pressupostos, estem encallats, i el malestar al sector hi és”, afirma el president del Gremi d’Editors de Catalunya, Patrici Tixis. Els editors calculen que el dèficit al sector ja supera els 6 milions d’euros i s’ha notat, sobretot, en l’actualització dels catàlegs de les biblioteques, la dotació dels quals s’havia d’anar incrementant progressivament. “Som en un moment d’una certa efervescència creativa, però costa molt créixer si no es destinen recursos al sector”, assenyala la presidenta de l’associació Editors.cat, Montse Ayats. Tant ella com Tixis lamenten “la falta d’acció de govern”, que obliga els editors a estar “amb les mans lligades” a l’hora de plantejar el futur imminent. “Estem encallats -diu Tixis-. Esperàvem que, amb un govern amb la mateixa estructura de partits que el 2017, fessin seu el Pla de Lectura. Però no s’ha aplicat i els últims dos anys ho hem notat una barbaritat”. Els hàbits i la manera d’aproximar-se a la lectura canvien molt ràpidament, i Lluís Agustí, professor a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de Barcelona, creu que les respostes potser arribaran massa tard: “No hi ha hagut capacitat de reacció i no hi ha projectes que tinguin continuïtat, no ultrapassen el període de responsabilitat política del conseller”.

El cinema també fa dos anys que està instal·lat en una inestabilitat que té dues causes principals: la caiguda a mínims històrics de la inversió de la televisió pública catalana i la sentència del Suprem que va tombar la taxa a les operadores que finançava la producció audiovisual. Segons Raimon Masllorens, president del gremi de productors catalans Proa, la situació és crítica. Malgrat la promesa que es va fer de mantenir l’aportació de la taxa audiovisual tot i la sentència en contra, afirma que “amb prou feines s’arriba a la meitat” del que tenien abans. Masllorens creu que l’aprovació d’un nou pressupost “indubtablement” milloraria la situació, però el que falta és sobretot “un govern que es prengui la cultura seriosament”.

Estancats al 0,7%

El problema afegit en cultura és que el pressupost prorrogat de què es disposa és raquític: 247 milions. En els últims nou anys ha disminuït un 20%. I és indicatiu de la situació que la consellera de Cultura afirmés, en la seva primera compareixença al Parlament, que el seu objectiu és anar enrere fins als 389 milions que gestionava el departament el 2008. “Volem reivindicar més diners a Cultura”, deia aquesta setmana Vilallonga, quan anunciava que de la quota catalana dels fons Feder es destinaran 27 milions a Cultura per primera vegada. Ara caldrà que les entitats amb més múscul del país s’acullin a aquesta convocatòria per optar a recursos europeus.

“Afecta molt més la poca dotació pressupostària que no pas la inestabilitat -assegura Panyella-. O s’incorpora a les agendes i s’entén que la cultura és un bé social tan important com l’educació i la sanitat o sempre estarem amb aquest dèficit”. Panyella no és la primera presidenta del CoNCA ni tampoc l’única veu del sector cultural que lamenta que cal un canvi de timó i actuar en conseqüència. “El 2013, quan es va produir la gran retallada en cultura, es va demanar un esforç al sector -recorda Quintana-. Però quan es podia haver recuperat el que es va perdre amb les retallades i donar una mica d’oxigen al sector, ens hem trobat amb aquesta situació de paràlisi. A més, també hi ha la paràlisi del govern espanyol, que ha frenat el desplegament de l’Estatut de l’Artista, que havia d’atendre les demandes de la Plataforma Estatal per la Música”.

“Si ni tan sols s’ha recuperat el que s’havia perdut vol dir que no s’han dibuixat coses noves. Ni se n’han tret de velles. I això és un problema sobretot per a un país com el nostre, que l’arma potent que té de cara enfora és la cultura, i de cara endins n’és l’element cohesionador juntament amb la formació”, diu Sunyer. I posa un exemple: “Es diu que Cultura i Educació han de treballar plegades, però això no passarà sense estratègia i pressupost, sense un govern fort”. “Com a mínim hauríem de tenir l’1% o 1,2% dels pressupostos”, diu Vidal, sent realista. L’augment pressupostari és una reivindicació comuna entre els diferents sectors culturals i arriba fins a l’estàndard europeu del 2% i el 4%. “Jo crec que els tants per cent són voluntat política, és el valor que dones a les coses. Una altra cosa són les xifres absolutes -defensa Aleix Fauró-. Per tant, és que no hi ha voluntat política, però ni aquí ni a Espanya. En cap sector de la societat no avancem en res perquè la política institucional està centrada en el Procés. Crec que és un estancament programat”.

Les grans institucions tampoc se salven d’aquestes turbulències. El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) tenia preparat un contracte programa que no va poder aprovar per culpa de la pròrroga pressupostària. “S’ha convertit en un pla d’acció en què nosaltres anem tirant de tots els objectius que ens vam marcar en funció dels diners”, explica el gerent del Macba, Josep Maria Carreté. Però aquest “anar tirant” implica que, a diferència d’altres països d’Europa, els museus catalans es vegin obligats a treballar amb projectes a curt termini. “Això ens dificulta molt la feina -admet Carreté-. No podem planificar. No tenim prou recursos. I no podem donar confiança als nostres socis estrangers perquè no tenim horitzó econòmic. És força desencoratjador en el sentit que has de treballar en el dia a dia”, diu, coincidint amb Sunyer. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) es troba en una situació similar. “Cada any costa més fer el mateix amb els mateixos diners. Sempre hem donat la prioritat a la seguretat de les obres d’art i els visitants. En contrapartida, han sortit perjudicats temes com el portal de fotografia, l’adquisició de noves obres i l’accessibilitat digital”, assenyala l’administrador del MNAC, Víctor Magrans. “El visitant el que vol és veure grans exposicions i estar a gust al museu”, diu, però no poden arribar a tot: els pinacles de l’edifici estan embolicats amb una tela protectora a l’espera de temps millors. L’any passat el MNAC comptava amb un augment pressupostari que no va tenir i que el va obligar a assumir els costos de l’exposició Gala Salvador Dalí. “Implica treballar sense previsió, perquè no saps mai què et pot passar”, diu Magrans.

La precarietat s’ha enquistat

Aquesta situació té impacte directe en les persones i les empreses. El MNAC ha trigat dos anys a incorporar un cap de documentació. “El personal va adquirint noves responsabilitats, però no et deixen ampliar la plantilla”, explica Magrans. “És un desgast molt important”, corrobora Carreté. “Els professionals implicats i el sector privat estan aguantant el pes en tots els sectors”, opina Isabel Vida, d’Adetca, una queixa que també compartia Joan Sala, editor de Comanegra, que parlava del “sobreesforç” dels editors. Això fa que la precarietat laboral continuï present en molts fronts.

Tanmateix, hi ha indicadors que mostren que diversos sectors culturals s’han començat a recuperar lentament de la crisi de consum -el cas del teatre i el llibre-, l’IVA cultural s’ha rebaixat i, tot i que s’està lluny dels registres precrisi, sembla que el suport institucional seria “multiplicador”, segons Isabel Vidal.

El Pla de Lectura, sense desplegar

Amb una aportació prevista de 105 milions d’euros al llarg de quatre anys, el Pla de Lectura havia d’arribar al 2020 després d’haver desenvolupat una sèrie d’accions per al foment de la lectura. Entre les mesures previstes hi havia la posada en marxa del carnet únic de biblioteques, una inversió milionària a les biblioteques, el reforç de les fires estratègiques i un programa d’impuls als municipis. Però cap d’aquestes accions s’ha implementat. Tampoc s’ha creat la Direcció General del Llibre ni el Consell Nacional de la Lectura.

“No és només qüestió de pressupost. També és qüestió de voluntat política”, afirma el president del Gremi d’Editors de Catalunya, Patrici Tixis. El Pla de Lectura només ha mantingut la campanya Fas sis anys. Tria un llibre, que Tixis qualifica d’èxit. Ara bé, el pas següent d’aquesta iniciativa, que s’havia de traslladar als adolescents per apropar-los a les llibreries, tampoc s’ha posat en marxa.