Crítica de teatre

La dama i el vagabund a la Villarroel

Crítica d''Aquella nit', l'obra de David Greig que dirigeix David Selvas

'Aquella nit'

Sala Villarroel. 16 de gener

La crisi dels quaranta és, a més d’un material exquisit per a la psicologia, un recurs ficcional molt sovintejat. En tot cas, es tracta d’una crisi nascuda al segle XX, quan l’esperança de vida es va anar allargant fins a l'actual, que a Occident arriba als 80 i 85 anys de mitjana per a homes i dones respectivament. És una crisi fruit de les frustracions i desencisos d’aquells que no han assumit el pas a l’adultesa i que en bona part té arrels en l’allargament sine die de l’adolescència. Més o menys és això els que els passa els protagonistes de l’obra de l'escocès David Greig, que la va escriure justament quan entrava a la dècada perillosa. En particular al Bob, el nassut. Un home sense parella, amb un físic no especialment agraït i sense ofici ni benefici que es dedica a petits negocis il·legals i que ofega la seva insignificança en l’alcohol sense ni tan sols preguntar-se què vol ser quan sigui gran. Un home solitari sense amor que coincidirà en una elegant vinacoteca amb l'Helena, una atractiva advocada desesperada pel tracte del seu amant casat i que en una arrencada venjativa banyada amb un caríssim vi li proposarà una nit de sexe desaforat.

Ivan Massagué i Marta Bayarri, antiherois a ‘Aquella nit’

Ni la història ni el text tenen l’interès de l'estructura formal de l’obra, que combina admirablement el to narratiu amb els diàlegs i els fragments musicals, ni, sobretot, el de la magnífica posada en escena de David Selvas –cada cop més bon director d’actors– i, en conseqüència, el de les brillants interpretacions de Marta Bayarri i Ivan Massagué. Hi ha química entre ells, les transicions estan ben resoltes, l’humor llisca amb gràcia i no hi ha gota d’ensucrat en la impossible història d’amor. Bayarri s’entrega amb cos i ànima dotant el personatge d’una frescor encisadora. Massagué explota amb puteria el costat més naïf d’aquest home que segueix pensant en agafar una guitarra i voltar per Europa amb l’Interrail com si tingués vint anys. Molt encertat l’acompanyament musical d’Aurora Bauzà i Pere Jou, però no tant un espai escènic al qual li manca síntesi per resoldre un bon nombre de localitzacions. A la fi, molt recomanable, per després recordar aquella nit.