Decàleg d'una relació tòxica: 'El forn de calç', de Bernhard, al TNC

BarcelonaLa pandèmia ha fet que veiem l'aïllament i les malalties mentals des d'un nou prisma, molt més pròxim i dolorós. El forn de calç, de Thomas Bernhard, sembla un tractat extrem sobre aquesta situació, tot i que va ser escrita el 1970: l'aïllament d'un matrimoni i la seva escalada obsessiva condueixen a l'autodestrucció. L'autor austríac hi tracta, en realitat, un dels temes que després li serà recurrent: com la recerca encegada de l'absolut no té en compte les víctimes que causa pel camí. La pandèmia també ha fet que, insòlitament, una coproducció del Centre Dramàtic Nacional d'Orleans s'estreni mundialment aquest cap de setmana, en només dues funcions, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).

Séverine Chavrier, "una de les creadores més interessants d'Europa", segons la directora del TNC, Carme Portaceli, dirigeix Ils nous ont oubliés, una versió "absolutament personal i absolutament universal" d'El forn de calç. Ho fa amb tres intèrprets (Laurent Papot, Marijke Pinoy i Camille Voglaire), un músic (Florian Satche), una pantalla gegant que permet entrar a diferents racons de La Calera i més de quatre hores de durada.

Els protagonistes són un intel·lectual que vol escriure un assaig sobre l'oïda i la seva dona, suposadament afectada d'una malaltia mental, que es tanquen en aquest antic forn de calç; per escriure, ell i per curar-se, ella. L'home compra un piano i un arsenal d'armes de foc, i amb això en teoria en té prou per sobreviure -una imatge que també remet a l'actualitat més viva-. Però els sis darrers mesos que passen a La Calera abans que ell la mati d'un tret es converteixen en "una baixada als inferns que acaba amb un curtcircuit", diu Chavrier. "Volia mostrar que l'aïllament que s'imposen no és possible perquè és interromput per un seguit de visitants i perquè ell té la necessitat de comunicar-se", afegeix.

Chavrier mostra les últimes 24 hores de bogeria. L'obra està plena de simbolismes i d'interpretacions creuades. L'edifici és una metàfora de la malaltia, però a la vegada la malaltia de la dona no està clar si és real o és un pretext per encadenar el marit. "El concepte de manipulació hi és molt present", explica Pinoy, ja sigui per la relació tòxica de dependència que estableix la parella com perquè l'única relació que tenen amb el món exterior és a través d'uns personatges sospitosos. La malaltia, la falta de desig i empatia, el mutisme i l'ofec acaben destrossant els dos personatges.

"Una de les frases de Bernhard és que l'artista només arriba a ser veritablement artista quan es torna completament boig", diu l'actor Laurent Papot. L'excés de vanitat i ambició acaba en abús, en naufragi, continua. I malgrat aquesta crítica, paradoxalment el mateix Bernhard fa del treball artístic i intel·lectual el seu motor vital. "Algunes persones creuen que podem maltractar la vida humana en honor a aquest gran ideal", reflexiona l'actor. Tot s'hi val per l'art o la ciència?, planteja l'obra. "Entre la meva dona i el meu assaig, escullo l'assaig. Entre la humanitat i el meu assaig, escullo el meu assaig", afirma Papot parafrasejant Bernhard.