“La desesperació fa que la gent voti l’extrema dreta”

Barcelona“Per escriure una novel·la necessito tenir alguna cosa que m’enfurismi. En aquest cas ha sigut la difícil situació que viuen les universitats gregues”, diu l’escriptor grec Petros Màrkaris (Istanbul, 1937). El comissari Kostas Kharitos, que acompanya Màrkaris des de fa 24 anys, és molt bo resolent crims, però en les seves converses -sobretot les que té amb la seva família- hi ha una gran dosi de la realitat grega. Kharitos ja té una edat i ha viscut molts episodis de la història de Grècia: va ingressar a la policia en plena dictadura (1967-1974) i ha hagut de bregar amb la immigració, les organitzacions d’extrema dreta, el terrorisme, la corrupció, el blanqueig de diners... A Universitat per a assassins (Tusquets, en català i castellà) entra a les aules: ha d’investigar l’assassinat de professors universitaris que han abandonat l’ensenyament per dedicar-se a la política.

“M’indigna que alguns acadèmics marxin de la universitat temporalment per ser ministres -explica Màrkaris mentre mou les mans irritat-. Deixen de cobrar els seus salaris però la universitat no té fons per contractar nou professorat. Ells tenen feina fixa i tornaran, però mentrestant els estudiants deixen de rebre classe, i això ho trobo inacceptable”. Una de les víctimes es deleix pels pastissos fins a extrems malaltissos; als professors que es passen a la política, segons Kharitos, els tempta la idea d’ocupar una cadira ministerial i sortir a la televisió.

Estudiants assedegats

Màrkaris va néixer a Istanbul. El seu pare era armeni, la seva mare grega, i va estudiar en una escola alemanya. A part de novel·lista, és dramaturg, guionista i traductor. Ha traduït el Faust de Goethe al grec. “El departament d’estudis alemanys em va demanar un curs sobre la traducció del Faust. El primer dia eren 80 estudiants. Van acabar sent 800. Hi ha moltes ganes d’aprendre però no hi ha recursos”, explica Màrkaris. La crisi que castiga l’educació fa enfadar l’escriptor, però -com el seu comissari- no perd el sentit de l’humor: “No soc acadèmic però faig feina d’acadèmic, i els acadèmics no fan la seva feina perquè fan de polítics. Això és Grècia”. L’escriptor és un home implicat amb els problemes que pateix el seu país. Quan va decidir escriure una trilogia sobre la crisi, un periodista li va preguntar si els problemes de Grècia donarien per a tantes novel·les. Ja en porta cinc: Amb l’aigua al coll ; Liquidació final ; Pa, educació, llibertat ; Fins aquí hem arribat,i Offshore, totes publicades per Tusquets.

Les seves novel·les d’intriga són una crònica, com ell mateix admet, dels temps que li ha tocat viure: “Molts lectors ho veuen així, especialment als països de l’Europa del sud, perquè els és fàcil identificar els casos o el cos policial, i també la vida familiar”. Kharitos no és un detectiu que passi les nits en solitari i amb un got de whisky sinó que quan surt de la feina se’n va a casa amb la seva dona, l’Adriani, mestressa de casa i gran cuinera. El menjar, a les novel·les de Màrkaris, és important. La Katerina, la filla, és advocada i defensa els drets dels immigrants.

La importància de la família

Màrkaris és un europeista convençut. Syriza, el partit d’extrema esquerra del primer ministre Alexis Tsipras, es va enfonsar a les eleccions europees i els comicis grecs s’han avançat al 7 de juliol: “Van ser molt ingenus de pensar que un país petit i endeutat com Grècia podia acabar canviant Europa, i ara la gent està desesperada per sortir de la crisi i creuen que votant el centredreta en sortiran”. L’escriptor opina que a Itàlia Matteo Salvini no guanya perquè l’electorat sigui d’extrema dreta: “La desesperació fa que la gent voti l’extrema dreta. En una situació desesperada ningú pot tenir el cap clar”.

Hi ha un cert paral·lelisme entre les situacions que descriu Màrkaris i Espanya, on la dictadura també va acabar a la dècada dels 70. Pa, educació, llibertat, el títol d’una de les seves novel·les, és el lema que van utilitzar els estudiants que van lluitar contra la dictadura. És la generació de la Politècnica. “Van demostrar ser molt valents perquè van resistir la dictadura, però quan la dictadura va acabar van començar a desenvolupar les seves carreres en la política, el sindicalisme i el món universitari, i la seva actitud continua sent la mateixa. És un estat mental de resistència”. I sense abandonar el somriure murri recorda el comentari d’un dels personatges de la novel·la: “Ja no queden pensadors, només hi ha intel·lectuals”. ¿I ara per què està enfadat Màrkaris? El títol de la seva nova novel·la és una pista: L’edat de la hipocresia.