Cases La Savina: el desig de buscar els blaus

FormenteraLes visuals d’aquesta casa de la Savina no s’acaben mai. Des de qualsevol punt on et situïs, descobreixes noves perspectives. Angles que s’obren i es tanquen, triangles en la superposició visual dels murs, triangles que són patis interiors o exteriors, triangles de cel o geometries capritxoses de mar. S’ha dit que aquest projecte de l’equip d’arquitectura dirigit per José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres, al qual es va afegir el també arquitecte Marc Marí Mayans, sembla un exercici de papiroflèxia. Pot ser. Però en tot cas és una casa que es plega i es desplega, empaquetada entre murs que, alhora que orienten les seves vistes, protegeixen la intimitat dels seus habitants.

Situada a la Savina, el port d’entrada i sortida de Formentera, i sens dubte el nucli més transitat de l’illa, la casa es tanca del tot cap al carrer i, en canvi, busca les millors vistes de l’estany des Peix, que té als seus peus, però també de la mar oberta i, més al fons encara, en els dies clars -que aquí són la majoria-, la visió de l’illot des Vedrà i de la veïna Eivissa. La seva originalitat formal la trobem sobretot en el fet que, des de qualsevol punt de l’exterior, la casa sembla molt closa i, en canvi, des de dins, en una transformació total de les perspectives, són habitatges molt oberts. Tan blanca l’arquitectura, busca tots els blaus del mar i del cel, i els incorpora a les vivències de la casa.

És una sola casa amb dos habitatges, un a dalt i l’altre a baix, més un petit annex, per a dos nuclis d’una mateixa família formenterenca. Una sola casa, dos habitatges i tres volums, el més gran a prop del carrer i el més petit proper al mar. El paisatge de Formentera ha canviat, sobretot al port de la Savina, amb les noves edificacions d’hostals, hotels, apartaments turístics i negocis per al que és la porta per la qual ha de passar tothom que arriba a l’illa. El lloc demana als formenterencs altres maneres de viure-hi. Els dos habitatges que van projectar Elías Torres, Martínez Lapeña i Marc Marí substitueixen la vella casa familiar, i són una feliç conjunció de volgudes contraposicions.

Fragmentada en els seus espais exteriors i unitària com a conjunt, es fa difícil percebre que són dos habitatges. Embolcallada i alhora espargida, mitjançant murs a la façana que s’orienten cap a l’estany des Peix, busca que el trànsit entre l’edificació i la vora del mar sigui imprecís, respectant també visualment les limitacions de la línia de costa. Expansiva i a la vegada intimista i protectora. Formalment dinàmica en els ritmes d’unes línies rectes que es creuen, que se superposen, que s’acompanyen, que s’obren, que es tanquen i que generen unes geometries inusuals, aquesta casa és llum i també són ombres, les generades per la mateixa arquitectura. I és blanca, molt blanca, però també és color, no només el groc gairebé taronja que pinta alguna paret d’un pati, o l’almangra que remarca les geometries d’una altra o els graons trencats d’una escala que dona accés a les cobertes (enteses com un immens mirador), sinó també és tots els colors blaus i de la vida que apareixen a través dels buits, només aparentment capritxosos, que obre l’arquitectura.

Des del carrer, sembla que hi ha una casa gairebé cúbica, amb només dues petitíssimes obertures per si interessa guaitar a fora des de l’interior. Aquesta façana, discreta i introspectiva, en cap cas no dona la impressió del desplegament volumètric que, observada des del cel o des de l’estanc, es pot contemplar. És, tanmateix, una façana, un mur que oculta el garatge i sobretot oculta el primer pati triangular, el que dona accés a la porta comuna dels dos habitatges. Amb el temps, i gràcies a la plantació d’unes vinyes verges, el mur blanc de la façana que dona al carrer acabarà convertint-se en un jardí vegetal.

Tot són girs, en aquesta casa. Orientada al nord per la façana closa del carrer i al sud amb les terrasses d’obertura més generosa, tant a llevant com a ponent les línies de les finestres, dels balcons i dels murs que els fan de parament es disposen en funció de l’entrada de llum i de la recerca d’unes ombres que es fan molt necessàries tant al matí com al baixar el sol, evitant la penetració excessiva dins els habitatges.

Tot són girs. I és que si es té la possibilitat de contemplar-la des de l’espai aeri, es podria dir que es tracta d’una planta octogonal, si no fos per la fragmentació de la majoria dels seus costats i també perquè gairebé no hi ha cap angle amb la mateixa obertura. És el dibuix que demana l’adaptació al terreny, a l’entorn, a l’orientació pretesa i també és la resposta que dona una arquitectura que té en compte totes les vistes, els canvis de la llum al llarg del dia i els vents que hi corren.

Si la casa té uns volums molt marcats i unes línies rectes molt protagonistes, el projecte paisatgístic té un caràcter més orgànic que, a més, busca una naturalitat més orgànica, més suau, més calma, com és l’entorn de quietud de l’estany des Peix.

Així es va envoltar l’edificació d’una terrassa de formigó blanc amb grava de Formentera. És la mateixa plataforma d’altura mínima sobre la qual s’assenta la casa i que marca el trànsit entre porxades i patis com una mena de guia per a la circulació. La lleugera inclinació de la parcel·la cap a l’estany demana que la piscina s’aixequi una mica sobre el terreny, mentre s’emmarca amb pedra calcària. La grava arenosa recorre el jardí baix, auster, de romaní i buguenvíl·lies que acompanyen una palmera canària ja existent. Al prescindir d’una tanca entre el perímetre de l’edificació i la vorera, el jardí esdevé un espai de continuïtat que s’allarga cap a ponent, cap a l’aigua calma de l’estanc, el mar obert i, ja a l’horitzó, la silueta d’altres Pitiüses.