Aquell dia de vent a l’hora dels camions
BarcelonaAquest vent neix a la matinada. Ara és aire de pinta maldestra. Descabella. Afaita. Nassos de cirera. Abrics radiador. A les mans flors vermelles com espelmes. No hi és tothom. La Carme Penya no s’ha vist amb cor de venir. L’afusella el record. M’ho explica la seva filla, la Montse Tudela. Quan la Carme s’aixecava a les cinc del matí per anar a treballar veia els camions. Farcits de gent. Si algun dia sortia de casa més tard els veia ja plens de taüts. És “l’hora dels camions”, deien els veïns del Poblenou. Entre el 1939 i el 1952 la dictadura va afusellar 1.717 persones al Camp de la Bota.
Sí que ha vingut la Rosa Soler. Eixorivida com el sol d’estufa que vol treure el cap. El seu pare, Agustí Soler, alcalde de Sant Joan de Vilatorrada, va ser afusellat aquí el 8 de novembre del 1939. Fa 75 anys de la construcció d’aquella plaça major de la matança. El Memorial Democràtic, l’Ajuntament de Barcelona i l’Associació Pro Memòria als Immolats els homenatja. En aquest ciment metafòric que és la plaça del Fòrum. Envoltats d’éssers de coloraines endiumenjades que corren cap a les escletxes de sol que s’escolen pel matí de cel de garjola. I la Rosa com un llumí encès. Dreta. Ferma. Amb veu de llar de foc: “Sóc la filla de l’Agustí Soler. Bon pare, bona persona. Sempre tenia a punt 200 grams de pa per a tot el poble”.
Els primers mocadors de confusió: es moquen i es tapen els ulls. Ella tenia 13 anys quan el va veure per darrer cop. A la presó Model. El pare cridant en veure-la: “Aneu amb el cap ben alt! Sóc innocent! No he matat a ningú!” S’obren les aixetes dels ulls. Les cares vermelles amb venes de tall de navalla. “És que s’han tancat les ferides?”, diu Pere Fortuny, president de l’Associació Pro Memòria dels Immolats. Fill de Josep Fortuny, darrer alcalde de Mollet del Vallès. Executat el 1939. “No hem demanat venjança, però sí comprensió i justícia”, rebla. Crema lentament, com un tió. Aquí hi ha el foc: l’estat espanyol com una fàbrica d’Alzheimer conscient. És “la precarietat de l’actitud democràtica”, atia Fortuny. I les cares com brasers.
Sol d’estufa catalítica, però encara vent amb record de baioneta de matinada. Dels 1.717 afusellats, 1.325 tenien entre 26 i 50 anys. 1.229 eren casats i amb fills. 11 dones afusellades. Una majoria de la CNT, la UGT i la Unió de Rabassaires. 265 d’ERC. 177 de la FAI. 36 de les Joventuts Llibertàries. 52 del POUM. 137 del PSUC. 5 del PCE. 175 sense afiliació coneguda. Les xifres de l’historiador Joan Corbalán són ganivetades de fred en obrir el congelador. Tothom liofilitzat. Els dits de les butxaques amb feines entebionen els ulls rogents.
Perquè el feixisme no trobi espai
Sol de calefactor que no pot escalfar-ho tot. Jordi Palou, director del Memorial Democràtic, reclama la nul·litat de tots aquells judicis que es van fer sense cap garantia jurídica. Encara queda molt per escalfar. “Perquè mai més el feixisme trobi cap espai per poder créixer”, encén la consellera Neus Munté. A la vora, el conseller de Salut, Boi Ruiz, coneix aquest espai: el seu oncle assassinat a Salamanca el 1936 i el seu pare condemnat a mort. Per això, diu el regidor de l’Ajuntament Jordi Martí, també volem un país nou, “per fer justícia a la gent que s’ho mereix”.
Sol que engega la calefacció. La Rosa Soler, amb les nétes, serva una foto en blanc i negre del pare. Darrere una escenografia de cadàvers d’edificis. Ciment mortal. I les cares com espelmes per il·luminar la lobotomia de l’hora dels camions.
