Publicitat
Publicitat

La música en directe camina cap a la precarietat

La crisi econòmica i l’IVA cultural amenacen els concerts petits i mitjans

“Estem enfangats en un pou. Les contractacions han baixat i s’ha reduït la presència de la música en espais públics”. Aquesta és la demolidora descripció de la situació del sector de la música en directe que fa Jordi Gratacós, president de l’Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC). La facturació de la indústria catalana de la música en directe el 2013 va ser de 59,62 milions d’euros, deu milions menys que el 2012 i vint milions menys que el 2011, segons les xifres publicades a l’Anuari de la Música.

Encara no hi ha dades del 2014, però la tendència fa pensar que la cosa no millorarà, i que els més afectats continuaran sent els concerts petits i mitjans. “La classe mitjana dels grups està patint molt”, diu Carmen Zapata, gerent de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC). “Grups que abans aplegaven 2.000 espectadors ara demanen tocar en sales amb aforaments de menys de 400”, afegeix Zapata, que recorda que sovint es diu que a Catalunya “la música en directe té molt múscul, però això és fals”. “Hi ha un paral·lelisme amb el que està passant a la societat: sobreviuen els caps de cartell, però s’està eliminant la classe mitjana i ens estem precaritzant”, diu Gratacós.

En el mateix informe de l’Anuari de la Música hi ha una dada aparentment positiva que no ho és tant. La música en directe va tenir 7,79 milions d’espectadors el 2013, un 29,97% més que el 2012, quan la xifra tot just va arribar als 5,5 milions. El problema, segons Gratacós, és que només “augmenta l’assistència als festivals, i quan algú estalvia per anar a un festival després no té recursos per anar a una sala”. I encara menys en un país com Catalunya, on l’atur juvenil (de 16 a 24 anys) és del 46,97%, segons les dades relatives al tercer trimestre del 2014. És a dir, el doble de la mitjana europea (23,1%). El panorama encara serà més fosc si no hi ha una rebaixa de l’IVA cultural, que continua al 21%. Tot plegat dibuixa una situació que pot comprometre el futur de la música en directe a Catalunya, o si més no pot donar pas a un nou paradigma en què els músics locals cada vegada tindran menys oportunitats.

Dificultats per als petits

Poca assistència a concerts per a menys de 400 persones

Alberto Guijarro, responsable de la Sala Apolo de Barcelona i codirector del Primavera Sound, assegura que “el públic ja no arrisca”, probablement perquè la situació econòmica tampoc ho permet. “La [2], la sala petita de l’Apolo, és la que més està patint. Té un aforament de 400 persones, i el 2014 hem fet més concerts que l’any passat, però això no implica vendre més entrades. De fet, el 70% dels concerts a La [2] han tingut menys de 100 espectadors”, diu Guijarro. Fora de Barcelona “hi ha hagut menys públic i menys concerts”, recorda Zapata, que des de l’ASACC està treballant per recollir dades exactes d’assistència per fixar la fotografia de la situació. Sí que té dades el departament de Cultura, si més no sobre els 150 municipis amb equipaments públics d’aforament petit adscrits al Programa.cat, i en què el nombre de concerts ha baixat: dels 374 del 2013 als 283 del 2014. Aquesta és l’única dada negativa de l’informe sobre el funcionament del Sistema Públic d’Equipaments Escènics i Musicals referida al 2014. En els mateixos espais sí que han crescut les representacions de circ, dansa i teatre.

“A Barcelona encara pots programar un concert un dijous, però fora és impossible. No surten els números”, diu Zapata. D’una entrada de 10 euros, el 31% és IVA i SGAE, i això redueix el marge per pagar músics, tècnics i sala. “Els grups han d’anar a risc, perquè el caixet és inassumible. Abans hi havia una doble línia empresarial, l’hostelera i la musical, que es compensaven, però ara ja no funciona ni la barra ni la taquilla”, diu Zapata. Els principals damnificats, els grups emergents.

Una generació perduda

Sense públic no hi haurà concerts i sense concerts no hi haurà grups

La realitat socioeconòmica és aclaparadora. “Estem perdent una generació de joves, entre l’adolescència i l’edat adulta, que no tenen recursos, i a més a més hi ha una manca de curiositat general. Ni posant l’entrada a sis euros aconsegueixes que la gent vagi a veure un grup desconegut”, explica Zapata. “Hi ha un bon nivell de músics, però ningú els descobrirà. Ha crescut l’oferta però ningú l’absorbeix, i els músics estan en una situació cada vegada més precària, sense seguretat social, sense contracte, cobrant en B. Serà una frustració molt gran per a músics llicenciats de l’Esmuc si no trobem cap sortida. El conseller Mascarell diu que el que cal fer és exportar, però no hi ha polítiques definides”, adverteix Gratacós, que també lamenta les polítiques que van fomentar la gratuïtat dels concerts: “Abans es pagava per entrar als envelats, però llavors va arribar la festa de la Transició”.

“La crisi s’ha carregat una generació que ja no té al cap anar a un concert. Hem de reflexionar sobre per què no són atractius els concerts purs i durs”, diu Guijarro, que assegura que a vegades “el concepte festa” funciona millor. “Es tracta de ficar dos o tres grups que comencen en formats més atractius, com el concurs Bala Perduda. La gent ja no troba atractiu anar a descobrir grups a una sala. Esperen que algú els hi recomani quan ja estiguin més rodats”, afegeix. “Però si els grups no toquen, no poden madurar”, rebla Zapata. A la llarga no hi haurà grups ni per alimentar festivals, i les programacions seran cada vegada més conservadores.

L’efecte del concert de luxe

La high class exploitation que empobreix les programacions

Creix el nombre de concerts en grans espais com el Palau Sant Jordi, que tancarà el 2014 amb una vintena d’actuacions, el doble que el 2013. Tanmateix, es tracta majoritàriament de xous que formen part de grans gires internacionals i sovint amb entrades que tenen un preu mitjà de 65 euros. També omplen aforaments els concerts de l’anomenada high class exploitation ; és a dir, els que van dirigits a persones que, per exemple, poden destinar 190 euros per veure Van Morrison des de la platea del Liceu. “Aquests festivals no arrisquen -diu Gratacós-. Van al que és segur, a programar velles glòries a preus alts per a qui s’ho pugui permetre”. Un promotor difícilment programarà un artista que no sigui rendible, però evitar qualsevol risc podria ser contraproduent, perquè ¿quines seran les velles glòries del futur?

El sector es reuneix als Premis ARC

L’Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya lliura aquest dilluns a la sala Barts de Barcelona els Premis Arts. És el reconeixement del sector de la música en directe als grups, sales i mitjans de comunicació, i també una ocasió per compartir problemàtiques. La gala la presenten Toni Puntí i Júlia Bertran, i de moment només es coneix un premi, el que rebrà Àngel Casas com a reconeixement a la trajectòria periodística vinculada a la música.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT