LITERATURA

Una dona més misteriosa que els esperits

Un assaig recupera Amalia Domingo de l’oblit

La vida no va ser especialment benevolent amb Amalia Domingo, si més no durant les primeres etapes de la seva existència. Potser per això ella va preferir fixar-se en els morts i en els seus esperits. Nascuda el 1835 en un entorn de misèria i pobresa, l’Amalia va trobar en l’espiritisme una sortida als seus mals, que no eren pocs. Malgrat que es va convertir en la veu principal d’aquesta doctrina al segle XIX, la seva figura s’ha difuminat amb el pas del temps. L’escriptora Patrícia Gabancho la recupera amb l’assaig Amalia i els esperits (Arpa Editors), en què les gestes de la divulgadora espiritista serveixen per traçar una panoràmica de les pulsions i els moviments socials de la Barcelona modernista.

“L’Amalia és un personatge difícil d’engrapar”, afirma l’autora, que la defineix com “una dona irascible i torturada que pràcticament no sortia de casa”. El caràcter sorrut i victimista de la protagonista deixa empremta a les seves memòries, titulades Memorias de una mujer, amb una primera part escrita per ella mateixa i una segona elaborada a través d’una mèdium quan ella ja havia mort. Aquesta obra és una de les fonts que ha utilitzat Gabancho per dibuixar una dona envoltada de misteri i amb un bon grapat de dimonis interiors. Marcada per una ceguesa psicosomàtica i per una relació turbulenta amb la mare, l’Amalia va veure l’espiritisme com una solució al seu patiment. “Diu que l’esperit de la mare se li apareix diverses vegades i, quan ho fa, li recorda que ha vingut al món a patir. Sempre insisteix en el costat fosc de la vida”, explica Gabancho. Després de descobrir l’espiritisme per atzar, l’Amalia hi estableix, segons Gabancho, “una relació simbiòtica” i s’hi dedica de ple: escriu llibres, organitza congressos i funda i dirigeix la revista La Luz del Porvenir, centrada a difondre la doctrina.

Un personatge que s’escapa

Tot i que l’Amalia va ser l’espiritista més cèlebre del seu temps, se saben pocs detalls de la seva vida personal. “ L’han definit com una dona sola i lluitadora, però quan t’hi acostes comences a veure els seus problemes”, apunta Gabancho, que reconeix que “és molt difícil construir un personatge que s’escapa per tot arreu”.

A partir de la figura de l’Amalia, l’escriptora elabora un retrat precís de la Barcelona de l’època, on precisament l’espiritisme va jugar un paper cabdal. “Formava part de la nova cosmogonia de la classe obrera juntament amb el naturisme, el feminisme i el lliurepensament. L’espiritisme omple l’espai de la religió”, assenyala Gabancho.

L’espiritisme va impactar a Barcelona quan la ciutat estava en plena ebullició social. D’una banda, la burgesia volia convertir la capital catalana en una gran ciutat europea fent-la créixer i instal·lant-hi projectes com l’Exposició Universal del 1888. De l’altra, els obrers buscaven un alliberament de classe a través de valors alternatius. Aquests moviments “eren plaques tectòniques” i l’espiritisme les travessava. Per als burgesos representava “un divertimento frívol”, diu Gabancho, mentre que les persones amb arrels obreres, com l’Amalia, veien la doctrina com “la solució per acabar amb la pobresa i construir un món nou”. Per a les dones, a més, significava tenir un espai “on es podien sentir lliures”. Tot i l’àmplia acceptació social de l’espiritisme, aquest moviment tenia pocs amics i molts enemics. “El clericalisme del segle XIX és apoteòsic. Per a l’Església, l’espiritisme és Satanàs”, subratlla Gabancho, que també destaca la “batalla de poder” d’aquesta doctrina amb la ciència.

L’esplendor de l’espiritisme va truncar-se amb dues censures. “El franquisme i el marxisme van sepultar-lo en l’oblit, cadascun amb la mateixa voluntat de configurar el propi imaginari”, diu Gabancho. A Catalunya l’espiritisme ha desaparegut, però, segons l’escriptora, en queda la inquietud que va nodrir-lo. “Som més escèptics, però sempre hi ha gent que es fa preguntes que ni la ciència ni la religió saben respondre”, afirma Gabancho.

Més continguts de