Fellini, Dickens, Pac-Man o l’ONU: el 20 és un any nostàlgic

Efemèrides culturals i històriques marquen un inici de dècada farcit de commemoracions

Vam començar el 2020 amb bon peu: l’1 de gener es complien 60 anys de la publicació de La pell de brau, de Salvador Espriu, un poemari que no ha perdut frescor: “Escolta, Sepharad: els homes no posen ser si no són lliures”. L’endemà, el dia 2 de gener, se’n complien cent del naixement de l’escriptor Isaac Asimov, creador de la Llei Zero: “Un robot no pot fer mal a la humanitat o, per inacció, permetre que la humanitat prengui cap mal”. De moment, el vaivé inofensiu de les Roomba confirma el seu pronòstic optimista. El 2020 és un any rodó i parell, ideal per mirar al passat i contemplar el temps que s’ha escolat d’ençà de diverses fites històriques, començant per la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, l’alliberament dels camps de concentració i extermini nazis i el naixement de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), del qual es commemoren els 75 anys. I els cent de l’aprovació de la llei seca als Estats Units, que va deixar sense alcohol els nord-americans fins al 1933. I cent també del naixement de Federico Fellini, que va gravar en l’imaginari de milions de persones pel·lícules que ja són mites, com La dolce vita o La strada.

Provoca vertigen pensar que el 2020 farà 50 anys de la separació dels Beatles i 40 de l’assassinat de John Lennon, abatut a trets el 8 de desembre del 1980 davant de l’edifici Dakota de Manhattan, un lloc on segur que enguany hi haurà una afluència de pelegrins encara superior a l’habitual per seguir plorant el cantant, que el 2020 hauria fet 80 anys. Any negre per a la música, doncs, ja que fa cinc dècades van morir per sobredosi Jimi Hendrix i Janis Joplin. Però en canvi aviat farà 75 anys que va néixer Bob Marley (6 de febrer).

Les sales de concerts d’arreu del món escalfen motors, d’altra banda, per a una gran commemoració: els 250 anys del naixement de la superstar Ludwig van Beethoven (16 de desembre), els mateixos que fa que el capità Cook va “descobrir” Austràlia. L’Auditori prepara una marató de catorze hores ininterrompudes de la seva música de cambra, i les programacions d’arreu del país proposen Beethoven en totes les salses. En canvi, un músic i compositor del país del qual es commemoren els 50 anys de la mort just avui, 5 de gener, el vallesà Robert Gerhard, brilla per la seva absència en la programació. Tanmateix, Gerhard serà objecte d’una “efemèride” oficial marcada pel govern català, que també esmerçarà esforços per al centenari de l’Orquestra Pau Casals, fundada pel violoncel·lista català més universal i que va funcionar a Barcelona entre el 1920 i el 1937. De l’impacte cultural que va suposar aquesta orquestra que va debutar un 13 d’octubre, i que van dirigir grans músics com ara Richard Strauss, Manuel de Falla o Arnold Schönberg, se’n parlarà al llarg de la temporada, ja que es tracta d’una commemoració oficial. El govern català ha signat un conveni amb el de Flandes, que contribuirà a les celebracions amb un pessic de 60.000 euros. Altres efemèrides que es traduiran a les cartelleres són els cent anys de la mort de Max Bruch i els 75 de Béla Bartók.

Benedetti, Celan, Dickens

Fa un segle i mig van morir autors les obres dels quals formen part de la nostra cultura més genuïna, com Alexandre Dumas (5 de desembre) - Els tres mosqueters, El comte de Montecristo - o Charles Dickens (9 de juny), pare de les criatures David Copperfield i Oliver Twist i font d’inspiració per a escriptors d’avui. És el cas, per exemple, de Víctor García Tur, que en fa fan fiction literària en el recull de relats El país dels cecs. Fa cent anys del naixement de l’artista francès inclassificable Boris Vian (10 de març), de l’escriptor nord-americà Charles Bukowski (16 d’agost), que va dir allò cèlebre de “ser jove és l’única religió”, o de l’escriptor nord-americà Ray Bradbury (22 d’agost), que a Farenheit 451 va preveure un futur en què la paraula escrita està prohibida. Sense oblidar les Les cròniques marcianes, sobre els intents de la Terra de conquerir i colonitzar Mart.

El poeta romanès en llengua alemanya Paul Celan, autor d’un dels poemes més escruixidors sobre els camps nazis, Todesfuge, va néixer fa un segle (23 de novembre) i ens va deixar en fa mig (20 d’abril), el mateix any de la desaparició del poeta Giuseppe Ungaretti (1 de juny). Gianni Rodari, que amb els seus Contes per telèfon encara eixampla la imaginació de les criatures del segle XXI, va néixer el 1920 (23 d’octubre), com el poeta uruguaià Mario Benedetti, que va protagonitzar una benedettimania amb el film El lado oscuro del corazón (Eliseo Subiela, 1993). El 1920 també va morir Benito Pérez Galdós (4 de gener).

Com qui no vol la cosa, ja s’han escolat tres dècades des de la mort d’aquell poeta fascinat per la figura d’Ícar, el barceloní Jaime Gil de Biedma (8 de novembre), que deia, circumspecte: “ Envejecer, morir, es el único argumento de la obra ”. Qui no va tenir temps d’envellir va ser el Nobel de literatura Albert Camus, que va morir per accident d’automòbil fa 60 anys, el 4 de gener. El filòsof francoalgerià d’ascendència menorquina més aviat estava obsessionat per la figura tràgica de Sísif. En la seva novel·la pòstuma, El primer home, fa referència al català de Maó que es parlava a casa seva, a Algèria, quan era un infant.

A la Catalunya Nord aquest any evocaran Jordi-Pere Cerdà amb motiu del centenari del seu naixement (4 de novembre). El poeta i dramaturg de la Cerdanya, de nom real Antoni Cayrol, és autor de Passos estrets per terres altes i de l’obra teatral Quatre dones i el sol, un, ara ja sí, etern candidat català al Nobel. Pel que fa a les illes Balears, tindran presents les figures del poeta nietzscheà Miquel Bauçà en el 80è aniversari del seu naixement (7 de febrer), i els quaranta anys de la mort de Llorenç Villalonga (28 de gener), pare de la immortal Bearn o La casa de les nines.

Perucho, Carner, Benet

Algunes de les commemoracions literàries oficials -és a dir, organitzades per la Institució de les Lletres Catalanes- d’aquests florits twenty són els cent anys de la mort del novel·lista, poeta i crític d’art Joan Perucho (7 de novembre), que Harold Bloom va incloure, entre altres autors catalans, en els annexos del seu cànon. També es commemoren els cinquanta anys de la mort de Josep Carner (4 de juny), a qui Carles Casajuana va dedicar la sucosa novel·la Retorn (Columna, 2017) centrant-se en la seva tornada provisional a Catalunya després de l’exili belga. El poeta i artista gironí Narcís Comadira ha il·lustrat, per la seva banda, Els fruits saborosos carnerians. “El nostre enyor ens ve de quan no érem”, va reflexionar Carner.

La Generalitat també ha aprovat commemorar el centenari de la mort de l’artista gràfic, il·lustrador i dibuixant Alexandre de Riquer i Inglada (13 de novembre), una de les figures més rellevants del Modernisme a Catalunya, així com del polític i advocat Francesc Layret i Foix (30 de novembre), company d’escola de Lluís Companys i defensor del moviment obrer a qui Maria-Mercè Marçal va dedicar un poema, A Layret. Sense oblidar el centenari del naixement del filòleg i lingüista Antoni Maria Badia i Margarit (30 de maig), que coincideix amb el trentè aniversari de la creació del Consorci per a la Normalització Lingüística; de l’historiador i polític Josep Benet (14 d’abril), i del mestre i polític Josep Pallach. O, encara, els 150 anys del naixement d’Eduard Fontserè (1 de març), meteoròleg, astrònom i sismòleg, fundador del Servei Metereològic de Catalunya. A més, s’evocarà les figures del químic Enric Casassas i Simó, així com la d’una dona: la química i empresària Mercè Pàniker -germana de Salvador Pàniker- en el centenari del seu naixement, el 27 de febrer.

Altres efemèrides que ens porten -a banda de la mossegada del temps- la flaire d’un segle ja remot són els 80 anys de la sèrie de dibuixos animats Tom i Jerry; els 40 de Pac-Man, el primer videojoc no violent protagonitzat per un fantasmet que va ser un fenomen social, i 40 també de la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa, amb una frase que travessa els segles: “Res no ocupa i lliga més el cor que l’amor”.

Una dona impresora en un ofici d’homes: Isabel Jolís Oliver

L’any en què l’Institut Català de les Dones bufa trenta espelmes s’ha volgut recuperar la figura d’Isabel Jolís Oliver (Barcelona, 1682-1770) en els 250 anys de la seva mort. Jolís Oliver va fer-se càrrec als 77 anys de la impremta familiar a la mort del seu germà gran Joan, el 1759, i la va dirigir durant 11 anys. El negoci, situat al carrer dels Cotoners de Barcelona, al barri de la Ribera, va ser una de les tipografies més importants de l’època; havia estat fundada cap al 1679. Va imprimir llibres destacats com la segona edició de l’obra de Cervantes El Quixot, l’any 1762. Entre els seus clients il·lustres hi havia el seminari i el Palau Episcopal de Barcelona o els convents de Santa Caterina i Santa Madrona. D’altra banda, Isabel Jolís també va desenvolupar una tasca de gravadora, una tècnica que probablement va aprendre del seu pare, que va morir quan ella tenia 23 anys.

A més, les dones seran el centre d’atenció també de la commemoració oficial dels 150 anys de la rebel·lió social barcelonina que es coneix com la Revolta de les Quintes (1870), que Pilar Rahola ha tractat literàriament en la seva novel·la Mariona (2014), així com Carla Gràcia a Set dies de Gràcia (2014).