“Quan em van dir que aniria al Liceu em pensava que era broma”

BarcelonaLa Maria Antònia Vila ja no es pot imaginar la seva vida sense la música en directe. Usuària habitual de L’Auditori i del Liceu, costa de creure que fins fa 12 anys no havia trepitjat mai la platea d’un teatre. “Abans no s’hi anava tant, i tampoc era fàcil. Recordo bé la primera vegada: em va agradar moltíssim”, explica entusiasmada des del Foyer del Gran Teatre del Liceu. Al seu costat, Gabriel Cañete assenteix i somriu. Ell és un dels educadors socials de la Fundació Maresme, dedicada a persones amb discapacitat intel·lectual i de la qual Vila forma part. L’entitat va ser de les primeres que es van sumar a Apropa Cultura, una iniciativa pensada per facilitar l’accés a la cultura a col·lectius en risc d’exclusió social.

Al llarg de l’última dècada, Apropa Cultura ha aconseguit que les sales no veiessin com un problema l’assistència de grups tan diversos com espectadors en cadires de rodes, amb malalties mentals o bé provinents de presons. I no només això, sinó que també ha evitat que aquests assistents fossin encasellats en funcions especials adreçades només a ells. “Hem trigat molt a despertar-nos, però a poc a poc la cultura està cada vegada més oberta a tothom”, subratlla la directora i dramaturga Lali Álvarez, que ha adaptat a la llengua de signes el seu últim espectacle, Barcelona (contra la paret). Vila exemplifica l’impacte personal d’entrar en contacte amb l’òpera recordant una de les últimes experiències: “Quan em van dir que aniria al Liceu em pensava que era broma. Vaig pensar: «Com m’ho faré? Al Liceu s’hi ha d’anar de gala i jo no tinc pas res!»”.

Entendre les sensibilitats

A través d’Apropa Cultura, els usuaris descobreixen un món que, en la gran majoria de casos, els resultava llunyà i aliè. La seva presència a les sales és indispensable, entre altres motius, per treballar la tolerància amb la resta d’espectadors. Álvarez, que va treballar com a acomodadora i cap de sala al Teatre Lliure, assenyala que les experiències que la van impactar més són les que requerien “entendre les sensibilitats de cadascú”. “A vegades hi ha espectadors que necessiten ser a prop de la porta per sortir a mitja funció i no passa res. No costa gens fer aquestes excepcions, es tracta de buscar la manera que tots puguem anar al teatre”, afirma Álvarez.

Que algunes situacions siguin logísticament més complicades no significa que s’hagin d’esquivar. Cañete recorda el cas d’una òpera llarga, en què alguns membres de la Fundació Maresme volien marxar abans que s’hagués acabat. “Vam sortir a la mitja part perquè ja n’havien tingut prou, però a un d’ells li estava agradant tant que volia quedar-se fins al final. Només per ell ja va valer la pena haver vingut”, diu l’educador social. De fet, són els mateixos usuaris els que trien a quins espectacles volen assistir. Al llarg dels últims 10 anys, Vila ha recorregut una extensa trajectòria com a espectadora dels artistes més diversos, des de nombrosos concerts de música clàssica fins a actuacions de Sílvia Pérez Cruz i Yann Tiersen. “No podria triar-ne un de preferit, m’apunto a tot el que puc”, exclama. La filosofia d’Apropa Cultura va lligada a la idea de dotar de la màxima autonomia els usuaris (ells escullen els espectacles als quals volen assistir) i, sobretot, de fugir del paternalisme. “A vegades es creu que, per a segons quins grups, qualsevol cosa està bé -reflexiona Álvarez-. La seva mirada no és obligatòriament amateur, però no sempre es creu que tinguin criteri professional”.

Trencar la barrera dels escenaris

La reivindicació d’Álvarez és un dels nombrosos deures que encara queden per fer al sector per aconseguir més visibilitat, normalitat i accessibilitat a la cultura i trencar així amb el biaix elitista que encara l’envolta. “Anem picant pedra a poc a poc, la tolerància no arriba de sobte”, diu Cañete. Ara que l’entrada a les platees ja no suposa una utopia, una de les pròximes parets pendents d’enderrocar és la inclusió a dalt dels escenaris dels col·lectius més invisibilitzats.

A l’escena catalana ja hi ha algunes iniciatives que lluiten per aconseguir-ho amb propostes com Akana, un muntatge de Marta Galán amb artistes gitanos que es va poder veure al Grec, i Mur, un espectacle de circ-vermut amb membres de la Fundació Maresme. Tot i això, entre la feina que queda per fer encara hi ha la incorporació d’artistes de col·lectius en risc d’exclusió social als circuits culturals convencionals, com també l’eliminació dels prejudicis que fan creure que aquests grups només es poden crear des de l’amateurisme. “La creació cultural és sobretot un procés, però també un producte -diu Álvarez-. Per això cal que els resultats de tothom siguin rigorosos. Al final es tracta de mirar-nos tots com a iguals”.