Josep Valls: "Pla volia una dona com la seva mare"

L'escriptor recull a 'Històries de Josep Pla' (reeditat per Editorial Gavarres) anècdotes i sobretaules que va compartir amb l'autor empordanès

El periodista Josep Valls recull al llibre Històries de Josep Pla (Editorial Gavarres), amb escrupolosa fidelitat, converses i anècdotes que va viure amb l'escriptor empordanès. Van fer amistat el 1974, quan un Pla ja gran sovint repetia els mateixos monòlegs, s'enfadava si no li deixaven l'ampolla de whisky sobre la taula i tenia per segona residència la taula 26 i l'habitació 103 del Motel Empordà de Figueres, on Valls treballava de gerent.

¿Pla s'ensumava que vostè ho apuntava tot?

Mai li vaig confessar ni em va veure prendre notes de res. Però alguna vegada, quan li recordava coses de temps enrere, deia amb una mica de sornegueria que jo tenia molt bona memòria.

Com es van conèixer?

El senador Ramon Sala va deixar en Pla al motel de tornada d'un viatge a Suïssa i li va dir que després de sopar agafés un taxi per anar a Palafrugell. Aquell dia, en Pla era al restaurant tot sol i el meu cap, en Mercader, em va dir que l'anés a entretenir. Li vaig explicar que era exseminarista i li vaig deixar anar una llatinada, i també algun vers de  Divina Comèdia, que li agradava molt. Vam xerrar i xerrar fins que no va quedar ningú més al restaurant i li vaig demanar un taxi cap a Palafrugell. Al cap d'una hora truca el taxista: "Escolti, aquest avi em diu que no em vol pagar". Esclar, ell deia que era en Sala qui li havia dit d'agafar un taxi i, per tant, era ell que l'havia de pagar. Tampoc havia pagat el sopar… A partir d'aquell dia va començar a venir més sovint.

¿Pagava mai quan venia al restaurant?

No gaire, però hi portava molta gent, i això també anava bé al restaurant. De fet, ell es feia el compte i sempre s'apuntava dos gots de llet i unes gotes de whisky. Era al revés [riu]. 

Per què venia al motel si menjava tan poc?

Segurament l'havien fet fora d'altres llocs.

Era molt misogin?

Em penso que l'única dona que no va tractar mai malament va ser la meva parella. Perquè te'n facis una idea, una vegada que el vaig anar a buscar al Mas Pla l'estava entrevistant Montserrat Roig i, per desfer-se'n ràpid, va dir davant d'ella: “¿Saps aquell escriptor tan mediocre que ho copiava tot? Sí, home, en Tomàs Roig. Doncs aquesta és la seva filla. Au, va, anem!”

I, en política, deia trobar a faltar l'ordre del franquisme.

Li preocupava cap on aniria el país després del règim. El primer que li va preguntar al president Tarradellas era si estava disposat a pactar amb el rei pel país. Quan li va respondre que sí, ell va dir: “Bravo!”. Repetia que preferia pau abans que justícia.

"Repetia que preferia pau abans que justícia"


Vostè per què l'aguantava?

Jo sabia com tractar-lo i què dir-li, i la meva dona també. Sovint s'havia de tenir molta paciència, però si ho posaves tot a la balança valia la pena. A vegades em feia passar vergonya, sobretot quan la gent no sabia qui era.

I com es comportava amb les persones que admirava, per exemple, amb Salvador Dalí?

De manera normal, estaven igual que estem tu i jo ara. Quan pujaven a l'escenari canviaven totalment. Ara bé, segons amb qui, si no estava d'acord amb el que explicava, es repenjava a la cadira i es posava la boina al revés. I la boina estava tan bruta que semblava de fusta, la podies fer rodolar i tot [riu]. 

Al Pla del llibre sembla que se l'hagi menjat el personatge.

Era un autèntic grafòman, vivia per escriure. És impossible que et passis tota la teva vida escrivint sense que t'influenciï d'una manera o altra, tot i que també tenia una cuirassa.

"Pla en el fons era un sentimental"


Què amagava?

Sempre repetia que només s'havia casat una vegada i va ser durant la República, per tant, no valia. També deia que es penedia de dues coses: de no haver-se posat dents i de no haver-se casat de gran. Ho posava al mateix nivell de broma, però en el fons era un sentimental. Veia mainada i fos l'hora que fos els deia que anessin a dormir, l'afectava veure nens petits. Li sabia molt de greu, mai en parlava, però es deduïa. A mi em deia que jo estava bé perquè tenia dona, casa…

Gran ‘cuidado’ amb Josep Pla

Escriu que plorava quan recitava Dant.

I a vegades em deia: "Anem a la catedral de Girona a plorar!"

¿Amb l'edat es va tornar més religiós?

Veia la mort més a prop i tenia por. També admirava i tenia molta relació amb grans homes religiosos, i tenia curiositat per saber perquè aquesta gent eren creients.

També va canviar l'opinió que tenia sobre Jordi Pujol.

Sempre deia: “Aquest, en Pujol, voldria ser alcalde de Barcelona, president del Barça, abat de Montserrat, president de la Diputació i de tot”. Al final la seva relació va millorar, es van cansar d'estar enfadats. En Pujol el va visitar a la Clínica Santa Creu de Figueres i en Pla, per trencar el gel, quan el va veure entrar va dir: “Home, que alt i guapo que el veig”. 

Explica que tenia sagrat anar a cobrar als masovers i els interessos de La Caixa.

Ui, i amb en Siset, el masover del mas, cada dia amagaven la caixa on guardava els diners en un lloc diferent de la casa. Ho feia amb en Siset per si ell després no recordava on l'havia amagat. I, els últims dies, allà al Mas Pla, tenia l'últim calaix de la taula de nit entreobert i a dins hi havia la caixa. Així la veia des del llit i la tenia controlada encara que estigués malalt. Sobre la tauleta hi tenia el llibre de Nietzsche titulat Aurora, que li feia pensar en la noia mig analfabeta que de jove li va deixar de fer cas.

"Ell buscava això, no estar lligat a ningú. Volia una dona com la seva mare"


Pla s'hauria volgut casar?

Mira, un dia la seva mare va preparar el sopar per a uns amics d'en Pla. Ell va anar a buscar el diari a Palafrugell i es va trobar un altre amic pintor anglès que feia temps que no veia. No va aparèixer al mas fins al cap de vuit dies, havien anat “a recórrer el país”. I la seva mare no li va dir res. Ell buscava això, no estar lligat a ningú. Volia una dona com la seva mare.