T’enyorarem, mestre

Amb tristesa i tremolor ha arribat l’hora de dir adeu a l’amic i al mestre. Lluís Duch és, amb Panikkar i Trías, un dels més grans pensadors que ha donat Catalunya. Ara podria esmentar els títols dels seus llibres i la seva antropologia, però això ho podreu trobar a les xarxes. Diu Canetti que cal expressar el que és més personal, perquè la resta ja ho llegireu als diaris. L’humà és un ésser que viu en el testimoniatge. Sense testimoni, per bé o per mal, no es pot sobreviure. Per això necessitem els mestres. Ser mestre és donar i donar-se en el testimoni. No és el que mostra el camí, sinó el que t’acompanya en els dies de sol i en les nits de tempesta, el que sap trobar la distància adequada, el que fa que les possibles respostes no ofeguin les preguntes. I el mestre és també el que et diu que, arribat el moment, cal que l’oblidis i que aprenguis a caminar sol, perquè només aleshores el seu mestratge es fa realment present. A reveure, Lluís. Ens quedem amb les teves paraules, ens quedem amb un enyor infinit.

Adeu a Lluís Duch, un savi heterodox

Més continguts de