MEMÒRIA HISTÒRICA

Els esclaus republicans que van excavar a les ruïnes d’Empúries

No hi ha cap record al jaciment dels homes que van treballar-hi de sol a sol i en condicions infrahumanes

La Llibertat Vilella feia dos anys que treballava a les ruïnes d’Empúries atenent el públic i encara no sabia que els últims esclaus que van ser explotats al jaciment no estaven sota les ordres dels grecs o dels romans, sinó dels franquistes, i eren presoners de guerra republicans. Ella, per sort, no se’n va assabentar de la mateixa manera que alguns companys de feina, molts dels quals ho van descobrir després de dècades treballant a les ruïnes quan algun visitant els sorprenia preguntant-los per què no hi ha en tot el recinte històric cap referència física, ni una trista placa, ni un monòlit, que recordi la brutalitat que van patir els seus pares, avis o besavis. A Vilella, que també estudia història a la Universitat de Girona, els companys l’hi van explicar abans que ella fes el mateix paper davant del familiars de les víctimes del franquisme i, veient que alguns treballadors no en sabien res, va decidir que ho investigaria.

Si el coronavirus no li hagués impedit tirar endavant la investigació, Vilella primer de tot s’hauria entrevistat amb Francesc Gracia, l’únic historiador que ha publicat sobre les desenes de presoners de guerra republicans –eren entre 71 i 160 en funció del moment– que van excavar a Empúries des del setembre de 1940 fins a l’agost de 1942. Gracia explica a l’ARA que les condicions de vida dels empresonats a Empúries eren infrahumanes. “Els obligaven a cops a rentar-se al riu o al mar fes la temperatura que fes. Molts agafaven el tifus o la tuberculosi i havien de ser enviats a algun hospital de Barcelona, cosa que per ells era un descans”, diu l’historiador. Els van allotjar a les muralles del jaciment i a una mena de barraques que hi havia al costat, i havien de dormir a terra estrets com anxoves.

Tot i que els presoners treballaven de sol a sol, Gracia explica que només els donaven “una ració d’una mica de pa dolent i sopa amb naps, arròs i pelleringues de carn, i els presoners hi afegien cargols i sargantanes que es trobaven perquè fos un àpat més proteic, o menjaven blat de moro cru d’una granja del costat”. Sempre estaven sota vigilància i els feien treballar de dilluns a dissabte encara que fes molt mal temps; quan plovia, nevava o bufava tramuntana, el percentatge de treballadors que estaven de baixa augmentava fins al 50%. A vegades s’intentaven escapar i sabotejaven el sistema de transport de carretes.

A més de la insalubritat i la mala alimentació, l’arxivera municipal de l’Escala, Lurdes Boix, explica que els maltractaven físicament i els castigaven sovint: “Els obligaven a treballar amb una bossa de rocs carregada a l’esquena o els feien anar fins a Puig Rom [Roses] a dinamitar excedents de munició i material de guerra dels republicans, un càstig que provocava molts ferits”. També havien d’aguantar l’adoctrinament polític nacionalcatolicista. Cada matí havien de presenciar l’aixecament de bandera, els feien conferències i discursos falangistes i, els diumenges, l’únic dia que descansaven, havien d’anar a missa. A més, el franquisme utilitzava l’avenç de les excavacions dels presoners a les muralles i a l’amfiteatre romà com a arma de propaganda política.

L’Escala, amb els presoners

Segons explica Domingo Gamito (93 anys), que va ser el capatàs del jaciment del 1956 fins al 1992, els veïns de l’Escala feien costat als esclaus i giraven la cara als militars. “Recordo que la meva mare i els pescadors els donaven sardines i verats, encara els veig coent el peix en una mena de brasa de filferro que s’havien fet”, rememora Gamito. “Saps per què els van ajudar tant? Perquè molta gent del poble tenia els fills en camps de concentració, i s’imaginaven que els franquistes els tractaven igual de malament o pitjor que als d’Empúries”, raona l’excapatàs del jaciment.

Francesc Gracia també explica que els pescadors coneixien un dels presoners, Josep Bayo, i li tenien una simpatia especial perquè havia jugat al Barça. Els treballadors forçats organitzaven partits i van jugar contra l’Escala. El mateix Bayo va disputar un partit amb l’equip de futbol escalenc contra el Figueres.

Gracia creu que “probablement no hi ha un recordatori a les víctimes franquistes perquè aquesta part de la història d’Empúries no coincideix amb el discurs idíl·lic que situa el catalanisme polític, amb Puig i Cadafalch al capdavant, com l’únic promotor del jaciment”. I l’historiador afegeix: “Ens agradi o no, el franquisme va modernitzar i donar un gran impuls a les ruïnes, més enllà de com es va utilitzar dels presoners”.

Per evitar que aquesta pàgina negra quedi definitivament en l’oblit, Llibertat Vilella vol continuar les investigacions de Gracia i fer-ne difusió, però necessita la implicació de les institucions. Consultats per l’ARA, l’Ajuntament de l’Escala i el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) asseguren que no descarten cap proposta i veuen amb bons ulls col·locar -com a mínim- un tòtem en record dels esclaus republicans a les ruïnes d’Empúries, que cada any rep 150.000 visitants. Però Vilella va un pas més enllà: “S’hauria d’explicar als instituts, organitzar-ne exposicions arreu del país a través del MAC i recordar-ho als escalencs i visitants del jaciment”.