LITERATURA
Cultura 05/10/2016

“Mentre escrivia, un dimoni em deia: és dolentíssim”

Després de ‘Res no s’oposa a la nit’, Delphine de Vigan juga amb el lector al ‘thriller’ ‘Basat en una història real’

i
Laura Serra
5 min
“Mentre escrivia, un dimoni em deia: és dolentíssim”

BarcelonaQuè hi ha de veritat en aquesta novel·la? Sempre i a tot arreu, aquesta és la primera pregunta que li plantifiquen a Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966) periodistes, lectors, editors. Però ella no es deixa estirar de la llengua: “Fa un any que faig malabars per no respondre a aquesta pregunta”, diu afable i somrient, i alhora taxativa. Però és que l’autora ha publicat, quatre anys després de Res no s’oposa a la nit (Edicions 62), una novel·la titulada directament Basat en una història real (Edicions 62/Anagrama), protagonitzada per una escriptora anomenada Delphine de Vigan que, a més, viu els efectes traumàtics d’haver escrit una novel·la autobiogràfica que s’ha convertit en un inesperat èxit internacional, exactament com li va passar a ella. Així és normal que el lector doni per fet que darrere del personatge hi ha l’escriptora, i aquesta conjectura és la que aprofita De Vigan per jugar al gat i la rata amb el lector, en una maniobra que vol esborrar les fronteres entre l’autoficció i l’autobiografia. És inevitable preguntar-se sovint quanta dosi de veritat, de la seva vida, ha abocat aquesta vegada a la novel·la, i què s’ha inventat. Alhora, el relat transita per l’intrigant precipici que separa la realitat i la imaginació de la protagonista.

Basat en una història real és un thriller psicològic que segueix la perversa relació d’amistat que teixeixen ràpidament dues dones cultes i atractives, la Delphine i la L. La primera és una escriptora de renom que està exhausta emocionalment i físicament després de la promoció d’un llibre que ha fet trontollar els seus fonaments vitals. Fins i tot rep cartes amenaçadores d’algun familiar, missatges que actuen en ella com un verí. La L., en canvi, és una dona segura i sofisticada que treballa de negra literària i que està obsessionada per l’escriptora, per la seva vida i la seva obra. De Vigan descriu una amistat a primera vista: “Tenen una amistat exclusiva que no es té a l’edat adulta, una amistat fusional pròpia dels 16 o 17 anys”.

La relació entre elles s’anirà estrenyent amb atencions i complicitats compartides, però prendrà un caire vampíric a mesura que la L. anirà exercint cada vegada més influència sobre la Delphine. L’escriptora es deixarà aïllar en una bombolla tan asfixiant que fins i tot li genera pànic a la pàgina en blanc. “Els dos anys que vam estar lligades van estar a punt de fer-me callar per sempre”, escriu De Vigan a mode de pròleg.

Escriure després de l’èxit

De Vigan escriu a Basat en una història real que l’altra pregunta que indefectiblement li formulaven tothora lectors i amics era: “Què escriuràs després d’això?”, volent dir implícitament que no podria anar més enllà d’aquell “llindar infranquejable” que era Res no s’oposa a la nit. Aquest suposat sostre de vidre no la va dur al bloqueig absolut que sí que pateix la seva protagonista, que no és capaç ni d’acostar-se a un ordinador o agafar un bolígraf sense tremolar, però sí que va sentir “una forma de dubte que pot ser paralitzant”. De fet, sempre la sent. “En cada llibre tinc la sensació que pot ser potencialment l’últim”, afirma, una por que és present fins i tot ara, que està en el procés d’incubació d’un nou projecte.

Tot i que sigui fàcil de llegir, i fins i tot addictiva, Basat en una història real “no va ser divertida d’escriure”, assegura. “A l’espatlla hi tenia un dimoni que llegia el que escrivia i em deia: «És lamentable, és dolentíssim». Es burlava de mi i em deia que parés d’escriure. Vaig lluitar cada dia contra el meu dimoni”, recorda. Va continuar escrivint, però sense poder rellegir res fins a tenir una primera versió tancada del manuscrit.

El perill, l’angoixa, el dubte, la sospita són ingredients latents en tota la novel·la, que ja ha rebut el Premi Renaudot i el premi Goncourt des Lycéens. L’escriptora la descriu com un relat en tres capes: “la història d’una manipulació que en el fons és un abús de poder”; una reflexió sobre “la importància de la veritat en la novel·la”, i una aproximació “al tema de l’èxit a partir d’un llibre autobiogràfic”.

L’extrema curiositat per arribar a certificar els detalls verídics de la seva vida -sap que s’han fet complicadíssimes cerques a internet arran de Res no s’oposa a la nit - l’ha agafat desprevinguda: “El lector necessita proves per saber què és veritat i què no. Si ho hagués sabut, hauria barrejat encara millor les pistes, no vaig dissimular prou”, lamenta. Ha après la lliçó. De Vigan és experta a esquivar les preguntes que podrien revelar massa veritats personals. De la mateixa manera que en la ficció disfressa els fets per convertir-los en literatura, en la realitat només accedeix a donar detalls que encara poden confondre més el seu lector -sí, és esquerrana; però no, no té fills bessons-. “Em diuen que m’exposo molt amb dades personals, perquè es pensen que saben on visc. Jo el que intento és convidar el lector a jugar amb mi”, diu. Però molts lectors s’ho agafen al peu de la lletra.

L’obsessió per la veritat

“Una història només té interès perquè és veritable i no perquè està ben escrita?”, qüestiona l’autora. Ella creu que no, però aquest dubte l’acompanya des que va publicar el 2001 la novel·la inspirada en la seva experiència amb l’anorèxia Els dies sense fam. A Basat en una història real aquesta obsessió per la veracitat és un tema constant. La L. hi defensa que la gent està tipa “de faules i de personatges, estan farts de peripècies, de girs argumentals” i busquen “veritat, autenticitat, que els expliquin la vida”. La Delphine real i la de ficció accepten que potser és així, però que no hauria de ser-ho. “Hem perdut la confiança en nosaltres com a infants capaços d’apassionar-nos per les històries de ficció. Quan érem petits ens meravellaven les històries que començaven per «Hi havia una vegada...» i ara volem que comencin amb «T’explicaré la veritat...». Però jo encara crec en el poder de la ficció”, diu.

De fet, De Vigan s’autodefineix com una escriptora de ficció, malgrat que el llibre pel qual és més coneguda sigui biogràfic. Per això Basat en una història real ret homenatge a Misery del mestre del terror Stephen King, una novel·la en què la protagonista és una sol·lícita fan de l’autor capaç de tot perquè continuï escrivint precisament ficció. L’autora, tanmateix, és conscient que va contra corrent: “Potser la necessitat de ficció ja la tenim coberta per les sèries de televisió, que són com les novel·les del segle XIX, amb molts personatges i grans decorats... Potser la telerealitat ha permès a l’espectador treure la seva part de voyeur ”.

Roman Polanski en rodarà l’adaptació al cinema al novembre

A Roman Polanski li van regalar Basat en una història real, se’l va llegir en una nit i l’endemà trucava a l’agent de Delphine de Vigan per comprar-ne els drets per portar-la al cinema. Dit i fet. “Ni en els meus somnis més bojos m’ho hauria imaginat, però si m’haguessin demanat qui ho podria fer, hauria dit Polanski, perquè hi ha els seus temes: l’obsessió, la idea del doble, del domini...”, diu. De Vigan havia venut ja els drets per adaptar dues novel·les anteriors, però es va negar a fer-ho amb Res no s’oposa a la nit perquè “tota adaptació suposa una traïció” i no es veia amb cor d’acceptar-ho. En aquest cas assegura que ha rigut a cor què vols amb el primer guió que li ha arribar a les mans perquè pren un aire “terrorífic”. Emmanuelle Seigner la interpretarà a ella i Eva Green farà el paper de la L. Polanski rodarà el film al novembre, abans de la superproducció El cas Dreyfus.

stats