Tot esperant els gínjols
El primer record que tinc d'un ginjoler és el d'un arbret que hi havia al pati de darrere de casa de la tia Elisa, al capdavall d'un passadís llarg i estret ple d'andròmines, caixes de fusta, gats i altres objectes difícils d'identificar. Un arbust gros, d'on el meu pare, una tarda, va arreplegar un grapat de fruites petites i vermelloses, de pell brillant, i me les va oferir. Un cop al paladar, tenien una textura de poma i un gust desconegut. Des d'aleshores, menjar gínjols és sempre tornar a aquella calor de finals d'estiu i al palmell d'una mà. Amb el temps, n'he anat sabent més coses, dels ginjolers -de la seva fusta, que és cobejadíssima perquè se'n fan instruments de gran precisió, com els Stradivarius i les tenores i, fins i tot, la flota de l'Armada Invencible- i dels gínjols -aquelles pometes tan excepcionals, protagonistes d'una de les expressions més estranyes però que ressonen millor a les orelles d'una criatura: "Ser més feliç que un gínjol"-, i he mirat d'aconseguir-ne un grapat sempre que he pogut.
És per això que quan vaig veure que algú havia escrit un llibre de poesia que es titulava El ginjoler vessant son fruit , vaig pensar que, per força, m'havia d'agradar. I no em vaig equivocar: Emili Sánchez-Rubio, un poeta de Mallorca, ens va magnetitzar a tots els que ens vam atansar a l'Horiginal dijous passat a sentir-ne uns versos, pocs, de tan intensos com són. Algú fins i tot li va dir que era com el Camarón, que cantava poc per no ofegar el públic amb tanta bellesa. Només amb la poesia que li vessava dels ulls n'hauríem tingut prou per tornar cap a casa entotsolats i fulminats, però és que, a més, cap al final del recital, quan ja ens havia demostrat com s'ho havia fet per ser arbre, després pedra i després llum, li va venir al cap una idea per a un poema, i ens la va explicar: quan era petit, i menjava sopa Maravilla -aquella amb la pasta tan petita- el seu pare li retreia que mastegués tant, i li deia que ningú no mastega la sopa, que se l'empassa i au, però és que el nen, ara que és gran i que és poeta, s'acabava d'adonar que quan era petit no mastegava la pasta, el que mastegava era l'aigua. "Després passa un ocell, i el reconec", clou un poema. Demà aniré a comprar-me un ginjoler, i passaré l'estiu esperant que floreixi i, després, vessi els seus fruits, a veure si els reconec.
