Crítica de teatre

Una esplèndida farsa molt reial al Teatre Lliure

La Calòrica celebra deu anys recuperant el llit dels Reis Catòlics

'Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I'

Teatre Lliure. 17 de gener

¿S’han preguntat alguna vegada com va ser el matrimoni dels Reis Catòlics? Els historiadors hi han dit la seva assumint que, malgrat casar-se quan tenien 17 anys, van aconseguir entendre's i fins i tot estimar-se. Com tot en la història, els fets són interpretables, i Joan Yago ho va veure d’una manera molt diferent en l’excel·lent text amb aire de comèdia de Molière amb el qual fa deu anys va debutar al Versus Teatre l'ara ja coneguda i reconeguda companyia La Calòrica. Un espectacle que sortosament ha recuperat aquesta temporada el Teatre Lliure (fins al 31 de gener) sense pràcticament canvis (una escenografia més gran), però amb uns intèrprets que han perfeccionat la seva capacitat de jugar després d’una dècada trepitjant escenaris.

La Calòrica treu la pols de la seva reina Isabel tragicòmica, genocida i inquisidora

La farsa, d’aires clàssics però amb apunts del grotesc, mostra un matrimoni reial en el qual la reina porta els pantalons i el rei no és gaire més que un gosset lúbric que copula com un conill. Enfrontada a una mort imminent, Isabel dicta el seu testament a un cardenal mentre espera la visita de la seva única filla viva, Joana, casada amb Felip d’Habsburg, que ambiciona el tro.

L’obra respecta el marc històric dels fets però deforma de manera molt còmica els personatges i fa palesa l’oposició entre el superb centre i la perifèria. Una Isabel desaforadament egòlatra que en mans d’un actor (magnífic Aitor Galisteo-Rocher) incrementa la comicitat i el patetisme de la propietària d’Espanya i tota la resta de dominis de l’època. Un Ferran dominat i atabalat (brillant Xavi Francés) i un cardenal d’aires richelians (malèvola Carla Rovira). Tan sols Joana (volcànica Júlia Truyol) sembla tenir senderi, per més que acabi sent víctima de la situació. I si el text funciona amb soltesa no són menys encertats l’espai escènic (un gran llit on passa tot i de tot), el vestuari i sobretot les composicions gairebé pictòriques amb les quals es clouen les escenes en una modèlica, per eficaç, direcció d’Israel Solà.