Fotografia

Un emocionant Leopoldo Pomés en estat pur

Una mostra amb fotografies de l'arxiu de l'artista és un dels plats forts de la Biennal Xavier Miserachs

La figura de Leopoldo Pomés (1931-2019) és tan potent i la seva trajectòria tan polièdrica que no es poden separar els vessants de fotògraf, periodista i empresari de la Gauche Divine. Per això pren importància l’exposició que es pot veure al Museu del Suro de Palafrugell (placeta del Museu, s/n) dins l'onzena edició de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. En un acte de generositat amb el públic, la sòcia de Pomés i mare dels seus fills, Karin Leiz, i la seva filla, Juliet Pomés Leiz, revelen el Pomés fotògraf en estat pur amb prop d’un centenar de fotografies del seu arxius, algunes de les quals són inèdites. Es tracta de materials íntims als quals els espectadors no acostumen a tenir accés, com dues proves d’un dels seus primers retrats, d'una dona que havia sigut molt important per a ell.

El recorregut traspua la vida i els coneixements de les comissàries compartits amb Pomés. “Va ser el primer cop que ens vam trobar amb l’arxiu sense ell, amb respecte i amb excitació. Hi ha l’arxiu digitalitzat, però després hi ha capses amb petites còpies vintage amb les quals no s’ha fet res mai, i va ser apassionant descobrir-les”, afirma Juliet Pomés Leiz. “Les proves i els retalls es converteixen en obres d’art. Ell mateix en va emmarcar un –continua–. Per a mi ha sigut una revelació el contacte amb uns papers en què es nota el pas dels anys. Mai havia pensat en el valor que tenen. Crec que m’han impressionat tant perquè vivim en un moment en què tot es veu en pantalles”.

L’exposició porta per títol Leopoldo Pomés. Després de tot i té origen en la proposta que la directora de la biennal, Maria Plana, va fer al mateix Pomés i que ell va acceptar. “La Maria es va acostar a nosaltres amb molta delicadesa per preguntar-nos si volíem tirar endavant el projecte. Nosaltres pensàvem que no era el moment, perquè era un mes i mig després de la seva mort, però com que vam acceptar sense discussió perquè ell ho havia fet ens va fer un favor, perquè vam sentir que teníem un projecte. Ens va ajudar molt a pair-ho i, a la vegada, a tenir una projecció de futur”, explica Pomés Leiz. “Ens va ajudar no allunyar-nos d’ell d’una manera tant brutal”, diu Leiz.

Leopoldo Pomés, el fotògraf humanista i afectuós

Les fotografies estan distribuïdes en mitja dotzena d’àmbits dedicats a temàtiques com la seva ombrívola etapa inicial, en què hi ha un retrat de Joan Brossa i un altre de la ballarina i coreògrafa Consol Villaubí, que va ser la companya del filòsof Arnau Puig, i la “llum sense ombres”, com diu Karin Leiz, que Pomés va descobrir després. També hi ha un altre apartat en què es pot observar l’obstinació de Pomés, que jugava amb les composicions i els espais com si fos “un grafista”, explica també Leiz, i un altre sobre la fascinació que va tenir per unes portes i finestres de les quals desconeixia els misteris. “Em preguntava si no tenia curiositat per saber què hi havia al darrere”, recorda.

La figura femenina torna a ser la protagonista en el tram final de l’exposició, en un àmbit en què les comissàries fan dialogar retrats femenins, com un de la model Laura Ponte, amb les formes de tres edificis d’Antoni Gaudí –la Pedrera, la Sagrada Família i la cripta de la Colònia Güell–, i una cloenda dedicada a les sabates de taló, en què es pot veure com Pomés va fotografiar la seva pròpia mà com si toqués la cama d’una fotografia seva en la pantalla del seu ordinador. “Quan feia fotografies publicitàries disparava més, però quan realitzava una idea que havia tingut, disparava poc i acabava la fotografia a l’estudi”. Karin Leiz apareix en vuit fotografies, i també hi un retrat d’Elsa Peretti i un altre de la cantant Nico, l’únic que s’ha ampliat amb motiu de l’exposició. També hi ha una bombolla Freixenet, però en lloc d’una icona o una dona sensual, com hauria sigut previsible, apareix fumant en un descans.

L’edició d’enguany de la Biennal Xavier Miserachs a Palafrugell és la 11a i inclou cinc exposicions. A més de la de Pomés hi ha Con la boca abierta, de Cristina García Rodero, a l'espai cultural La Bòbila Vella (Garriga, 36); Retrats de felicitat efímera (1928-1939), de Pere Palahí a la Biblioteca Pública (Sant Martí, 18) i al Teatre Municipal (Santa Margarida, 1); Josep Pla vist per Eugeni Forcano, d’Eugeni Forcano, a la Fundació Josep Pla (Nou, 51), i Nusatrus, de Lluís Català, a diferents espais exteriors de Palafrugell. L’entrada costa 8 euros per a totes les exposicions. “Aquesta edició és doblement especial per les exposicions de Pomés i Cristina García Rodero, que era un objectiu llargament perseguit –diu Maria Plana–. La pandèmia va esclatar quan les exposicions estaven gairebé fetes, i el confinament ens va alentir molt. Tampoc prevèiem el rebrot i vam decidir que tiràvem endavant per poder fer alguna activitat cultural”. Les exposicions estaran obertes fins a l’11 d’octubre. El pressupost és d’uns 60.000 euros, provinents de l’Ajuntament de Palafrugell, la Fundació Banc Sabadell, la Generalitat i la Diputació de Girona.