Un exuberant Èdip a la fètida Anglaterra de Thatcher

Una desmesura d’adjectius i una contundència expressiva implacable inunden aquesta mena de foyer de teatre on Josep Maria Mestres reviu la història d’Èdip

‘Com els grecs’

Teatre Lliure, 20 d'abril

Una allau de paraules, un riuada de metàfores, una desmesura d’adjectius i una contundència expressiva implacable inunden aquesta mena de foyer de teatre on Josep Maria Mestres reviu la història d’Èdip en la rabiosa, luxuriosa i fantàsticament incorrecta versió del dramaturg i actor britànic Steven Berkoff. Els més assabentats recordaran d’ell la magnífica lliçó teatral que va oferir en el desaparegut Festival de Sitges amb Els dolents de Shakespeare, monòleg que posteriorment va recuperar en català Manel Barceló.

Doncs ja fa anys, el 1980, que Berkoff, tot seguint l’estela dels Angry Young Men, es va deixar anar amb aquesta esmena a la totalitat, aquest àcid i agressiu retrat de l’Anglaterra de Margaret Thatcher i en especial de la working class alienada pel pub i la rutina, per la manca de futur i la mediocritat. Una Anglaterra fètida, com la podridura de la qual parlava Hamlet, habitada per uns britànics que, almenys des de Macbeth, creuen en les bruixes. Per això els pares de l’Eddy s’espanten amb la profecia que els llança un gitano de fira que anuncia el parricidi del pare i l’incest amb la mare.

Quina broma, a les acaballes del segle XX! Però el gitano té raó i l’obra ressegueix l’estructura original de Sòfocles, tot i que transformi la tragèdia en una tragicomèdia amb apunts d’humor textuals i gestuals (quines cares ens posa Pep Cruz amb la conversa amb Eddy!) i abundants i lúbrics referents sexuals que empetiteixen l’atreviment del teatre de Mark Ravenhill (de qui Mestres va dirigir Unes polaroids explícites el 2001) i canvia el final original amb un insolent pragmatisme utilitarista molt adient i, sí, molt teatral. Un sublim Pablo Derqui condueix la funció. Veu, cos i ànima al servei de l’exuberància del text en un joc que confronta Pep Cruz, Mercè Aránega i Sílvia Bel, tots ells impecables. Fabulosa l’arenga feminista d’Aránega com l’esfinx a la qual desafia l’Eddy/Èdip amb un posat que em remetia al The Acid Queen de Tina Turner a Tommy. Fantàstic.

Més continguts de