MÚSICA

La família Ketama torna a caminar

La gira de reunió del grup dels Carmona passa avui per l’Auditori del Fòrum

“Hem d’anar partit a partit. Després del que li va passar, no pots pensar en el futur”, diu el guitarrista Juan Carmona. El que va passar és que al seu germà Antonio li van haver d’induir un coma a causa d’una infecció greu a les vies respiratòries l’octubre del 2017. Quan finalment se’n va sortir, els dos germans i el seu cosí Josemi van decidir reactivar Ketama, el grup que havien deixat enrere el 2004. Per fer reviure una banda com aquella, emblema de la generació dels joves flamencs, els Carmona van voler reeditar el disc De akí a Ketama (1995) i a més organitzar una gira que avui arriba a l’Auditori del Fòrum. “Després del que em va passar, perquè és una cosa molt grossa estar-se una setmana en coma, hi ha una part de la llengua que encara no he recuperat. Em vaig posar a cantar de seguida, perquè no sé estar-me a casa tranquil i, mentre tingui un fil de veu i pugui connectar amb el públic, cantaré”, assegura l’Antonio. De veu en té, i ja ho ha demostrat en els primers concerts.

El pas del temps també ha canviat la manera de tocar del Juan: “Ara vull dir el mateix amb menys notes perquè em ve de gust”. Amb aquesta actitud s’enfronta al repertori d’un disc que els “va canviar la vida”. “Vam passar de vendre 20.000 discos a un milió”, recorda l’Antonio. No és que aleshores Ketama fos un grup sense ressò. De fet, havien publicat discos com Songhai (1988), un treball de fusió reconegut internacionalment. “La revista anglesa New Musical Express el va considerar el millor disc de música ètnica d’aquell any. I aquell reconeixement internacional va fer que aquí ens fessin més cas”, recorda el Juan. Eren els temps de Nuevos Medios, la discogràfica de Mario Pacheco. “Li devem tantes coses... Al Mario li agradava molt la música i va apostar per nosaltres, per Pata Negra, per Jorge Pardo, per Carles Benavent...”, diu el Juan. “Era una altra època, tot era més familiar”, afegeix el seu germà sense amagar l’enyorança.

Un color més flamenc

Ketama venien del flamenc familiar, el dels Habichuela, i van saber fer “una evolució des de dins i amb tot el respecte del món”, diu l’Antonio, aprofitant també el bagatge jazzístic. Els dos germans recorden un concert a Barcelona, al Zeleste del carrer Argenteria, amb el seu oncle Pepe Habichuela i Don Cherry, que “tocava la trompeta amb sordina per fandangos... quin paio!”

Impulsos africans i cubans van acabar donant consistència a una proposta que, oberta també al pop, va esclatar popularment a De akí a Ketama, un disc enregistrat en directe en què van participar Antonio Vega i Antonio Flores. Ara recuperen aquell repertori, cançons com No estamos locos, Vente pa Madrid i La cuesta de la cava, amb un color “més flamenc”. “Volem que sigui més flamenc, no tan llatí”, diu l’Antonio. Per això compten amb col·laboradors com Los Mellis: “Són Los Messi!”, exclama el Juan.

La reedició també té novetats, com ara una versió d’ Ángel caído d’Antonio Vega, una nova lectura de Vente pa Madrid a càrrec de Jorge Drexler, i una nova gravació de Problema amb Pablo Alborán. “És molt flamenc el Pablo, m’encanta com modula”, diu l’Antonio.

Més continguts de