ARTS ESCÈNIQUES

Els fantasmes infantils de Peeping Tom

Els belgues tanquen al TNC la trilogia familiar amb una obra fosca i violenta

“Jo no vull tenir fills en aquest món on vivim”, va comentar una ballarina en un assaig de la companyia belga Peeping Tom. “Ens va impactar molt aquesta afirmació -diu Franck Chartier, director i creador dels espectacles juntament amb Gabriela Carrizo-. Però si en la història de la humanitat hem viscut moments molt més terribles. Tan greu és?”, es van plantejar. La recerca sobre la infantesa que estaven fent per crear Kind (nen) -que tanca avui i demà al Teatre Nacional la trilogia familiar que van començar amb Vader (pare, 2014) i Moeder (mare, 2016)-, es va anar enfosquint a mesura que entraven en les tenebres infantils. “Ens va portar a pensar en el tabú familiar, en tot el que els adults vehiculen a través dels fills. Els psicòlegs en diuen fantasmes i són traumes familiars, com un abús físic o sexual, que es transmeten de generació en generació a través de frases quotidianes com «tanca les cortines, que no ens vegin» i poden aparèixer al cap dels anys, de sis o set generacions”, explica Chartier.

Així va aparèixer una de les idees troncals de Kind, que és la “banalitat de la violència”. Les eleccions brasileres van suposar un altre gir de guió. “Ens van impressionar molt. Quan estàs creant estàs molt sensible, ets molt fràgil, i alhora estàs molt atent”, diu el director. La victòria de Bolsonaro va portar-los a introduir les armes en l’obra. De fet, en tallers que van fer amb infants ja van adonar-se que tenen un pes important en el seu imaginari. “Al principi de la creació tot era innocència, joc, somnis, malsons, bogeria, contes... i després ens vam decantar cap a la violència”, afirma Chartier. Fins i tot la música està abocada a aquesta pulsió de mort: hi ha Wagner i hi ha temes dels músics de l’anomenat Club dels 27 perquè van morir a aquesta edat, de Jimi Hendrix a Amy Winehouse.

L’escenografia hiperrealista tan singular i intrigant dels muntatges de Peeping Tom pren forma aquí d’un paisatge habitual dels contes, el lloc on passen les maldats: un bosc que acaba amb un precipici. És per aquest lloc inhòspit per on es mou la nena protagonista, que té el cos adult de la mezzosoprano Eurudike De Beul, un desencaix que també genera incomoditat. La nena està sola, no hi apareix ni el pare ni la mare, però sí altres personatges -de realitat i de ficció- interpretats pels cinc ballarins de la companyia i diversos figurants de Barcelona. Aquesta nena es fa gran i forja la seva personalitat en un entorn violent i fosc: ¿la maldat s’infiltrarà dins seu o bé ja hi era?, es plantegen.

Peeping Tom té una relació especial amb el públic de la ciutat des de 32 rue Vandenbranden (2012). Cada cop que venen és un esdeveniment (de fet, les entrades al TNC estan exhaurides). Aquesta vegada han anat un pas més enllà i Kind, a més de ser una coproducció del Festival Grec i el TNC, s’ha creat en part a Barcelona. Fins i tot utilitzant elements dels magatzems del teatre i inspirant-se en les muntanyes de Montserrat d’ Els Jocs Florals de Canprosa. “Estem molt orgullosos d’haver canviat el Teatre Nacional flamenc pel català”, diu, somrient, Chartier.

Més continguts de