LITERATURA

La fascinació per Marcel Proust es consolida a Catalunya

A les dues traduccions en curs d’A la recerca del temps perdut s’hi afegeix un esplèndid volum d’assajos

És una obvietat, però cal repetir-la en un moment en què la immediatesa ho esborra tot i l’excel·lència ha quedat diluïda per l’obscenitat comercial: Marcel Proust és un dels referents fonamentals de la modernitat literària del segle XX. A la recerca del temps perdut -una novel·la en set volums que sumen gairebé 4.000 pàgines- encara conserva unes quantes desenes de milers d’incondicionals arreu del món. L’obra mestra de l’escriptor francès es continua traduint -més aviat retraduint- i mereix anualment desenes de tesis doctorals, estudis i articles.

A Catalunya, entre els primers defensors de la seva obra hi va haver, d’una banda, els ateneuencs Joaquim Borralleras, Pere Ynglada i Alexandre Plana i, de l’altra, Agustí Calvet Gaziel, que el 22 de novembre del 1922 -quatre dies després de la mort de Proust- va firmar un article a La Vanguardia en què suggeria la creació d’una societat literària “d’admiradors selectes”, tal com havia passat a Anglaterra i Holanda. Gairebé un segle després -l’any 2015- es va tirar endavant la Societat d’Amics de Marcel Proust. “Ja som una seixantena de socis, que ens reunim un cop al mes a la llibreria Laie per posar-nos al dia o per escoltar una conferència”, comenta Valèria Gaillard, que a més de ser periodista tradueix una de les dues versions de l’obra en curs en català, que apareix a La Butxaca des del 2011.

Dos anys abans, Viena va publicar Combray, primera part del primer volum de l’obra. “Havia intentat llegir Proust quan era adolescent. Vaig començar amb Un amor de Swann, en versió de Jaume Bofill i Ferro [1932], però em semblava poc àgil, m’encallava a cada moment. Molts anys després vaig agafar Combray una matinada, a les dues, i no vaig poder parar”. Va ser per aquest motiu que Josep Maria Pinto va proposar traduir-ne només aquesta part, que té unes 250 pàgines. “Mai vaig pensar que acabaria fent tot el projecte, però a Viena hi tenen una fe bestial”, diu. Actualment està revisant la segona part de Sodoma i Gomorra -el quart volum- que hauria de sortir publicada al setembre.

Un autor minoritari però amb lectors fidels 

Gaillard, que aquest maig participarà a París en un congrés de traductologia sobre Proust, ja té acabat el tercer volum, El cantó de Guermantes. També sortirà aquest 2017. “Sempre ha sigut un autor minoritari, però en cada generació hi ha un nucli de lectors molt fidel i apassionat”, comenta. A més de les trobades mensuals i de penjar materials relacionats amb l’autor a la web Proust.cat, la Societat d’Amics organitza actes per divulgar l’obra del francès -hi ha previst un cicle de pel·lícules proustianes a la Filmoteca- i estimula l’aparició de projectes editorials: Lluís Maria Todó traduirà per a Club Editor l’antologia de cartes de Proust que Jérôme Picon va preparar per a Flammarion l’any 2007.

De moment, la iniciativa més ambiciosa de la Societat d’Amics ha sigut coorganitzar, juntament amb la Universitat de Girona, les jornades Proust a Catalunya. Van tenir lloc el juny del 2016, i Arcàdia acaba de publicar un volum que recull les disset conferències. “Vaig ser alumne de Gérard Genette en un curs sobre Proust a París fa 25 anys -explica Xavier Pla, coordinador de les jornades-. Hauria volgut que la meva tesi fos sobre la recepció catalana de Proust, però al final vaig acabar estudiant Josep Pla”. El professor de la Universitat de Girona considera que no és “gens forçat ni impostat fer dialogar la cultura catalana amb Proust”. El volum demostra que té raó gràcies a la profunditat i varietat de les aportacions. Hi ha textos de Pere Gimferrer, Antoni Martí Monterde, Sílvia Coll-Vinent, Neus Penalba i Herbert E. Craig, entre d’altres. Es parla de la ressonància proustiana en Rodoreda, Villalonga, Miquel Àngel Riera i Salvador Dalí. I s’hi apunta l’amistat primerenca amb Santiago Rusiñol i J.M. Sert.

La biblioteca proustiana d'Amadeu Cuito

El llibre està encapçalat per un text introductori de l’advocat i economista Amadeu Cuito, devot de Marcel Proust des que el seu pare es va enamorar d’ A la recerca del temps perdut i va començar a comprar tot el que trobava relacionat amb l’autor. “Es va fer fer una llibreria de vieux chêne [roure vell]a Perpinyà, ciutat on vivíem, per anar-hi col·locant la seva col·lecció”, diu. Eren els anys 40. Set dècades després, Cuito dedica tota una habitació de casa a la biblioteca sobre Proust. No ha calculat tot el que té, però fàcilment s’acosta a les mil referències -entre les quals hi ha dues cartes de l’escriptor-. “El pare em va comunicar el verí proustià -recorda-. Primer me l’hi feia recitar a peu dret. Llavors el vaig llegir d’adolescent. Així i tot, les relectures adultes han sigut les més enriquidores”.

Per a Cuito, que ha publicat tres llibres excel·lents a Quaderns Crema - l’últim dels quals és Memòries d’un somni (2011)-, hi ha dos elements que encara desconcerten els lectors: “El primer és la dilatada extensió i publicació de l’obra. Cal que llegeixis molts centenars de pàgines per saber cap on vol anar a parar -explica-. El segon punt desconcertant és la factura de la prosa. L’estil de Proust és molt innovador, té una cadència sinuosa i una sintaxi singular. A mesura que vas avançant en la lectura t’adones que també és modern i col·loquial”. A més, tal com recorda Cuito, “a diferència de Stendhal, que considera que la novel·la és un mirall que es passeja al llarg d’un camí, Proust defensa que la realitat no es pot conèixer, i que cal refer-la a través de l’escriptura”. En va donar una versió esplendorosa, commovedora i refinada al seu gran projecte literari. “Els matisos de la seva obra són inesgotables”, admet Cuito.

Més continguts de