Ferran Adrià: “Els meus ídols creatius són Picasso i Cruyff”

BarcelonaEl director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, i el cuiner Ferran Adrià ultimen els detalls de l’exposició del museu La cuina de Picasso, que finalitza amb una sala on el xef d’El Bulli explica amb dibuixos, instruments de cuina, vídeos i fotografies el seu procés creatiu. Guigon considera Adrià “l’inventor del nou món de la cuina”, i l’artista malagueny és un dels fars d’Adrià. “Tinc dos ídols creatius: Johan Cruyff i Pablo Picasso”, afirma el cuiner.

Exposar la cuina

Els museus només escauen als bodegons i al rerefons dels plats

Malgrat que la cuina i els aliments ocupen un lloc destacat en l’obra de Picasso, l’exposició del Museu Picasso serà la primera monogràfica sobre aquest aspecte de la seva obra. En canvi, Ferran Adrià té més experiència: després de la seva participació sonada a la Documenta de Kassel l’any 2007, ha mostrat la seva feina en públic en més ocasions.

Emmanuel Guigon: La relació de Picasso amb la cuina no és gens anecdòtica: travessa les seves obres des del començament fins al final. Va pintar l’espai de la cuina i els aliments i va fer escultures amb instruments de cuina. També va escriure poemes on parlava de menjar, que per a ell era una metàfora de crear. L’exposició és cronològica i temàtica, com un poemari amb deu poemes, amb temes com ara la cuina catalana i la cubista. L’exposició del Ferran, que va participar en el congrés internacional del museu Picasso i identitat,és diferent, i no és una comparació entre ell i Picasso. L’únic que les unifica són la cuina, òbviament, i dues frases de l’un i de l’altre sobre la importància de datar les obres.

Ferran Adrià: Quan vaig participar a la Documenta vaig dir que la cuina no es podia exposar, i ho continuo pensant. Ho dic perquè hem participat en deu exposicions els últims set anys. El que sí que es pot explicar és el que hi ha al darrere, el perquè i el com, que són molt complexos i desconeguts per a la gent. Quan l’Emmanuel em va fer la proposta li vaig dir que sí, però que l’exposició la fa ell, i jo li he donat tot el que necessita. La cuina sembla molt senzilla, però quan entres en aquest món t’adones que és molt complexa. Cuinar és la primera activitat humana i ara és una disciplina acadèmica, has d’entendre d’on ve.

Picasso, creador model

Ferran Adrià s’emmiralla en la concentració del malagueny

La mostra de Ferran Adrià inclou una sèrie de dibuixos del cuiner sobre la història de la cuina. També tots els llibres del restaurant, el primer catàleg raonat del món de la gastronomia, cabdal com ho és el Zervos per conèixer l’obra de l’artista malagueny.

F. A. Molt pocs artistes al llarg de la història han tingut una carrera tan longeva i amb tants canvis com Picasso. També m’agrada molt la seva seriositat. Quan el veig treballant en fotografies o en algun documental veig el que per a mi és la creació: concentració i reflexió.

E. G. Avui encara es poden crear nous discursos sobre Picasso, però sense que les obres il·lustrin una idea, sinó que elles tinguin la paraula. Estic content perquè el Ferran m’ha donat llibertat per treballar. El públic veurà una transcripció visual del seu pensament.

Teoria de l’art i la cuina

Cuiners i artistes comparteixen fonaments teòrics

F.A. El 2018 el debat de si la cuina és art o no és una ximpleria, el que jo vull és dialogar amb la gent del món de l’art. La complexitat és brutal. No hi ha cap experiència sensoperceptiva més complexa que anar a un restaurant gastronòmic. Si analitzes científicament el que passa en tres hores, creus que no és possible. Els problemes sorgeixen quan treus del seu lloc l’activitat del menjar. No hi ha treballs importants sobre el procés creatiu de la cuina. Si fas servir el llenguatge de l’art i l’apliques a la cuina, no en tenim ni idea, jo el primer. Si ens passem, és cert que som molt pretensiosos, i hem de saber trobar l’equilibri.

E.G. La metàfores de cuinar, l’art i el llenguatge i les tècniques i les receptes també travessen l’exposició de Picasso. En la seva obra també hi ha la metàfora de la cuina a través del taller, que és una cuina. Exposarem un quadre enorme de l’any 1948 titulat La cuina, que és com un taller d’escultura. Hi haurà tota una sala sobre el taller de gravat, que també ho era. Al seu voltant, com un cap de cuina, hi havia ajudants, i ell mateix feia servir la metàfora de la cuina. Una altra cosa que em va fascinar són els dibuixos del Ferran sobre la història de la cuina des del big bang. Tenen una frescor i una espontaneïtat increïbles, són una mica com les obres d’ A.R. Penck. Els va fer quan es llevava a dos quarts de cinc del matí o les cinc, en un moment intermedi entre dos mons.

Camins entre l’art i cuina

L’art ha eixamplat els horitzons de la cultura gastronòmica

F.A. L’avantguarda en la cuina és obrir camins, i és molt difícil. És el que intentàvem fer a El Bulli, i no podíem pensar que el que fèiem agradés a la gent. Podíem pensar que fos feliç, que ho canvia molt. És collonut un debat en una taula on uns defensen que és collonut i els altres que és una merda i eren feliços fent-ho. Si en el terreny de la cuina busques que el que fas agradi, no faràs res diferent. Aquí és on entra la reflexió entre el que són les avantguardes en l’art respecte al realisme, que seria cuina clàssica. Es poden fer paral·lelismes, però no al mateix nivell. L’art abstracte en cuina ja el vam fer, la mousse de fum, l’any 1997. A la Documenta vam tenir l’encert de no fer cap ximpleria. Jo soc cuiner i el que és creatiu és el que pots degustar; la perfomance o la instal·lació que jo faria serien molt dolentes, serien una boutade. Tenim clar què és el cubisme en la cuina: la desconstrucció. Fora de la professora d’estètica de la Universitat Autònoma de Barcelona Jèssica Jaques no hi ha ningú que hagi traçat els paral·lisme entre l’art i la cuina. Quan vam començar no en teníem ni punyetera idea. Encara no he agafat mai un artista per estudiar-lo, perquè és l’última bala que em queda. Quan torni a Montjoi vull estudiar els grans filòsofs per enriquir-me, perquè necessito anar més enllà. Però mai vaig voler fer un plat que s’assemblés, per exemple, a una obra de Miró. El meu germà ho va fer una vegada amb Tàpies per fer l’exercici i no tornar-hi mai més. Nosaltres no teníem cultura gastronòmica ni de l’art.

E.G. En aquest viatge d’anada i tornada entre dues exposicions que es complementen dediquem una sala als poemes de Picasso, que en un d’ells diu que li agradaria que la seva pintura fes l’olor d’un porro. L’olor és molt important en la cuina. Duchamp odiava la pintura perquè n’odiava l’olor.

Estils en l’art i la cuina

Com Picasso, Adrià treballava en diversos estils simultàniament

Emmanuel Guigon vol aprofundir en els detalls del mètode de treball d’El Bulli, per esbrinar si tenia paral·lelismes amb el de Picasso.

E.G. Hem parlat diversos cops de la importància que tenia per a Picasso datar les obres. En el cas de la sèrie enorme Las Meninas, que és una obra mestra, hi ha tres quadres fets el mateix dia, datats i numerats. És increïble en Picasso com en qüestió de dies pinta d’una manera clàssica i el mateix dia o l’endemà pinta quadres totalment desestructurats. A la teva cuina, ¿també hi ha aquesta ambigüitat?

F.A. N’hi ha molta més. Els cuiners més importants del món tenen l’obligació de crear una exposició nova cada any. Un artista pot estar quatre o cinc anys sense fer-ne. La nostra quantitat de feina és brutal. Durem poc temps perquè un any d’aquest tipus és com quatre o cinc d’un artista. Si El Celler de Can Roca tingués quatre o cinc anys per fer la nova carta, seria brutal. Això a nosaltres ens obligava a treballar en set o vuit subestils a la vegada. Mentalment era normal, no podíem tenir tant de temps per reflexionar.

Paladars conservadors

Ser un visionari en l’art no implica ser-ho també a la taula

F.A. Exposarem moltes notes del que comprava Picasso a la botiga: aigua, ous, pa, llegums i verdures, i se sap que li agradava la botifarra i convidar els amics a bons restaurants. Només va cuinar al començament, va ser pobre poc temps, abans de la Primera Guerra Mundial ja era intocable. Malgrat que li agradava convidar els amics a restaurants importants, li agradava el menjar popular, com ara la cassoleta tolosana.

F.A. Amb l’Emmanuel hem parlat molt de la relació dels grans artistes amb el menjar: Richard Hamilton n’era un gran amant. A Miquel Barceló també li agrada. En canvi, Antoni Tàpies va venir a El Bulli i no li va agradar, però va posar en valor la nostra feina. Això no lliga. Després de conèixer molts creatius d’arreu del món, m’he adonat que no té res a veure que siguis molt modern i que t’agradi la botifarra amb seques. És molt interessant veure quina relació hi ha en el fet que tinguis un actitud de provar coses noves en la roba i en la música i no en el menjar. Ningú m’ho ha explicat.

[A Ferran Adrià no li agrada que li preguntin quin plat hauria preparat per a Picasso]

F.A. Odio aquesta pregunta. Si em pregunten qui m’agradaria tenir en una taula diria que Picasso, però perquè mengés el que jo faig i tenir l’experiència de saber si li sembla interessant o no.