Música

La festa del lied a Vilabertran

Matthias Goerne celebra amb dos recitals els 25 anys de presència ininterrompuda a la Schubertíada

Matthias Goerne i Alexander Schmalcz

Schubertíada de Vilabertran. 24 i 26 d'agost

11 de setembre del 1994. Una data que hauria de figurar en els annals de la història dels concerts a casa nostra: debutava per primer cop fora d'Alemanya, i a Vilabertran, un aleshores jove i desconegut baríton, Matthias Goerne. Naixia així el que el tòpic definiria com a "vella (i bella) amistat", fruit de l'oïda visionària de Jordi Roch, factòtum de la Schubertíada en aquell petit indret de l'Alt Empordà. La soprano Juliane Banse, el tenor Jonas Kaufmann i la pianista Khatia Buniatishvili serien altres 'descobertes' de Roch, però el cas de Goerne és d'una lleialtat i fidelitat absolutes en el context de la programació musical a Catalunya.

Per celebrar aquell debut de fa 25 anys –al llarg dels quals Goerne ha cantat en 36 ocasions–, el baríton ha tornat a Vilabertran per partida doble i amb dos recitals al costat d'un altre gran entre grans, el pianista Alexander Schmalcz. I un cop més, un dels dos recitals tenia un al·licient afegit: obres poc prodigades de Xostakóvitx, de Martin i del primer Mahler. La primera part va estar presidida per la foscor dels versos de Hofmannsthal musicats per Frank Martin, els 'Sis monòlegs de Jedermann'. Un Goerne sense concessions va imposar-se amb un devessall de gammes obscures, atent al sentit del text, abans d'abordar la inquietant 'Suite sobre versos de Miquel Àngel' de Xostakóvitx. I, tot i que la llum es va fer present en frases com la que inicia el lied 'Utro', es va mantenir el clima de feixuguesa i pesantor que Goerne va saber transmetre gràcies als seus dots únics com a comunicador. Per altra banda, els recursos "marca de la casa" van lluir a la segona part, amb una selecció de 'Des Knaben Wunderhorn' de Mahler, meravellosament amorosida per l'entesa entre baríton i pianista.

L'evangelista del lied

Com no podia ser d'una altra manera, el segon recital va estar centrat en un Schubert que constitueix la 'banda sonora' habitual de Goerne a Vilabertran, tot i que darrerament s'ha prodigat en altres autors. Divuit lieds de poetes diversos i de temàtiques contrastades van poblar un recital sense pausa, al llarg del qual la canònica de Vilabertran va viure una nit més el ritual inherent als recitals de Goerne: lliurament absolut amb un silenci sepulcral, sempre còmplice, cap a l'evangelista del lied. I, esclar, a tot això hi cal afegir alguns moments màgics, com les tornades de 'Des Fischers Liebesglück', la sèrie goethiana 'Gesänge des Harfners' i els diàlegs entre el jovencell i la mort a 'Der Jüngling und der Tod'. Més rialler que mai i molt comunicatiu, al final del recital Goerne va tenir paraules d'agraïment i d'elogi cap a Vilabertran, cap al personal i els voluntaris de la Schubertíada i, molt especialment, cap a Jordi Roch i el director actual del festival, Víctor Medem. I va prometre que tornarà. No podia ser d'altra manera.