El fetitxe musical que sobreviu al declivi del  format físic

El fetitxe musical que sobreviu al declivi del format físic

El vinil és l’únic suport que creix en vendes, però el seu impacte és minoritari al mercat discogràfic

El fetitxe musical que sobreviu al declivi del format físic / GETTY

La sentència de mort dels vinils ressonava amb força a finals dels anys 80. Amb l’aparició de les cassets i sobretot dels cedés, els elapés semblaven condemnats a l’extinció. Trenta anys més tard, però, el vinil sobreviu en un sector, el de la música enregistrada en format físic, que no està, precisament, en el seu millor moment.

Davallada abismal de la indústria discogràfica el 2016

Segons dades de l’Anuari de la Música del 2017 publicades aquesta setmana, la facturació dels elapés a l’Estat és l’única que va créixer el 2016 respecte al 2015. Ho va fer un 20%, mentre que la resta de formats van experimentar davallades d’entre el 91% i el 19%. Tot i això, el pes econòmic dels elapés representa només el 5% del total de les vendes de la producció musical en format físic. La revifalla del vinil ha sembrat esperances entre algunes veus de la indústria, mentre que d’altres la perceben des de la cautela i l’escepticisme.

Fer la música tangible

Un producte nostàlgic, noble i alimentat per la moda del ‘vintage’

Després de 29 anys sense produir vinils, el 30 de juny Sony va anunciar que en tornarà a fabricar l’any vinent. La multinacional japonesa és l’última a pujar al carro de les discogràfiques que, darrerament, han vist en els elapés una opció de negoci. Es tracta d’un boom present sobretot als Estats Units i al Regne Unit, tot i que l’onada també ha arribat a Catalunya. Segons el president de l’Associació de Productors i Editors Fonogràfics de Catalunya (Apecat), Oriol Orfila, l’interès creixent dels consumidors cap a aquest format s’explica per diversos motius. “Hi ha hagut reedicions de discos mítics internacionals. També d’artistes que en el seu moment potser no van ser números 1, però que fascinen els melòmans dels circuits alternatius”, exposa Orfila.

Les dimensions, la sonoritat i els continguts gràfics doten els elapés d’una aura d’exclusivitat i nostàlgia que també sedueix els consumidors. “Davant la manca d’un format físic on agafar-se, algunes generacions troben a faltar el vinil i tornen a comprar-lo. Per a d’altres, en canvi, és un objecte exòtic”, afirma el president de l’Acadèmia Catalana de la Música (Acatam), Gerard Quintana. En un món digitalitzat on la música tangible és cada vegada menys present, els elapés sobresurten perquè són, segons Quintana, “nobles, fiables i de durada eterna”. Però segons el seu parer el volum de consumidors d’aquest format és “poc representatiu” i les xifres són “molt anecdòtiques”. A part d’aquests factors, no es pot girar l’esquena a la tendència de rescatar i consumir productes vintage que provenen, en general, de finals del segle passat. “La revifada del vinil és fruit d’una moda. Ara està en un moment àlgid, però probablement d’aquí un temps aquest boom desapareixerà”, constata Jordi Gallardo, de la botiga Revólver Records.

Un objecte per guardar i lluir

El 48% de gent que compra vinils admet que no els escolta

El ressorgiment dels elapés és indissociable al seu valor cultural, a l’estètica i a la necessitat de tenir un objecte musical que es pugui tocar i guardar. “Se’n valora el so càlid, els continguts inèdits sobre els grups i, per damunt de tot, el fet de poder posseir un trosset de la història musical”, assegura Orfila, que distingeix tres perfils de consumidors de vinils: la gent que busca títols de la seva joventut, els melòmans i els hipsters, per als quals és un producte de descobriment.

En tot cas, la revifalla del format va lligada a un canvi de l’ús que se’n fa. Segons un estudi de la BBC i ICM publicat l’any passat, un 48% dels compradors britànics d’elapés no els escolten i, d’aquests, un 7% no té tocadiscos. La dada no sorprèn ni Orfila ni Quintana. “El col·leccionisme representa una part important dels compradors de vinils. És un objecte que llueix molt més que qualsevol altre format”, constata el president de l’Acatam. El mateix estudi assenyala que la meitat dels consumidors d’elapés tenen entre 25 i 44 anys, cosa que desmenteix que el pes principal de compradors sigui gent que era jove als anys 80. Segons Gallardo, entre els consumidors de vinils “hi ha persones de totes les edats”, però sí que detecta “un gruix rellevant de joves”.

Embús a les fàbriques

El període de producció dels LP és de 8 mesos, i el dels CD, d’unes setmanes

Les característiques i els costos de fabricació del vinil, més elevats que els dels cedés, fan que aquest producte quedi limitat a algunes butxaques. “És un format car i, per escoltar-lo, necessites un equip que també ho és”, afirma el periodista musical Jordi Turtós, que lamenta l’escalada de preus dels elapés a finals dels anys 80, quan els cedés van irrompre al mercat. “Van passar de 800 a 2.500 pessetes, perquè es van equiparar amb el preu dels cedés. Ara un vinil costa de mitjana entre 18 i 21 euros. Mai han baixat de preu”, precisa Turtós.

El preu de venda dels elapés es justifica, en part, pels costos de producció. El responsable de Guerssen Records, Antoni Gorgues, explica que “no es fabrica maquinària nova per elaborar vinils, de manera que tots es produeixen en antigues fàbriques”. Això comporta “un embús al sector”, agreujat pel fet que “les multinacionals tornen a elaborar vinils”, i fa que els terminis d’entrega dels elapés se situïn al voltant dels vuit mesos, mentre que els cedés es produeixen en poques setmanes. Jordi Gallardo també es queixa d’aquesta situació. “Hi ha poques fàbriques i estan saturades per les comandes d’arreu d’Europa. A vegades els clients busquen títols i no els troben. Aquí falla alguna cosa”, subratlla el responsable de Revólver Records.

Casar vinils amb ‘streaming’

La música digital ajuda a revifar el fenomen vinilaire

Pot semblar paradoxal, però la prevalença del consum de música en format digital no perjudica la trajectòria in crescendo dels elapés, al contrari. Jordi Turtós remarca que la música en streaming “és una ajuda, perquè facilita l’escolta de qualsevol cosa i permet arribar a allò que ens agrada abans de comprar-ho en un suport físic”. Les discogràfiques ho saben i algunes aprofiten els avantatges dels dos formats. “En termes generals, els vinilaires no són talibans que rebutgen els altres suports”, comenta Antoni Gorgues. A Guerssen Records, per exemple, incorporen codis de descàrrega als vinils per adaptar-se als nous hàbits de consum. “Els elapés són més que un artefacte sonor i la gent els compra sobretot perquè volen tenir la música en format físic”, certifica Gorgues.

El futur del format

Alguns veuen el vinil com el salvavides del suport musical físic

La incògnita que arrossega la revifalla del vinil és saber si significarà que, en un futur, l’elapé serà l’únic format físic musical que es mantindrà viu. Algunes veus del sector veuen la situació actual com un símptoma que la música en suport físic no desapareixerà. “Sembla que sempre hi haurà un grup de persones, encara que siguin poques, interessat a posseir música en aquest format”, manifesta Orfila. Turtós també ho veu així i remarca que “si la música en un suport físic se salva, serà gràcies al vinil”.

D’altres, en canvi, auguren evolucions diferents. Antoni Gorgues vaticina que els cedés experimentaran un reviscolament semblant al dels elapés “d’aquí pocs anys”. Per la seva banda, Quintana apunta que “el vinil no marcarà el model de relació entre la música i el públic”. Sigui com sigui, les dades del sector deixen clar que, de moment, el fenomen vinilaire mou una minoria de consumidors i no soluciona el declivi del mercat discogràfic estatal.

Desenterrar joies de les piles de vinils

De la fascinació pel món dels vinils n’ha sorgit un fenomen cultural que regira aquells espais on s’acumulen discos antics. Batejat pels nord-americans amb el nom de diggin’, que en anglès significa excavar, aquesta tendència consisteix a desenterrar joies musicals de les piles de vinils que omplen els mercats i les botigues de segona mà.

Els que ho practiquen busquen “edicions especials que hagin passat desapercebudes” o bé “discos desconeguts amb l’esperança de trobar sons sorprenents”, explica el responsable de Guerssen Records, Antoni Gorgues. Si hi ha sort en la recerca, la troballa alimentarà una col·lecció o bé impulsarà una reedició del vinil en qüestió. “Sembla mentida, però després de tants anys encara continuen apareixent coses desconegudes”, diu Gorgues.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT