Cultura 08/04/2014

La ficció inspira el nou disc d’Els Amics de les Arts

‘Joc de trons’, Salinger i la pèrdua s’escampen per l’àlbum ‘Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure’

Xavier Cervantes
3 min

BarcelonaDos anys després d’ Espècies per catalogar (2012), Els Amics de les Arts tornen amb un disc en què volien “ser una mica més gamberros amb el so”. Així descriu Ferran Piqué un dels propòsits de Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure (Discmedi, 2014). Han deixat de banda els vents, els violins i els violoncels, i han donat més protagonisme a l’orgue Hammond i a la distorsió. “Buscàvem ser més dolents i amb l’ànim de perdre la por de provar coses”, precisa Dani Alegret. Joan Enric Barceló i Eduard Costa, els altres dos Amics de les Arts, hi estan d’acord. “Teníem la necessitat de jugar, de deixar-nos anar”, diu Costa. “Volíem portar-ho tot molt preparat per després, en enregistrar-ho, poder dedicar molt de temps a experimentar”, concreta Barceló.

Un bon exemple d’aquest canvi és la part final de la cançó Corredor de fons. “És més estripat, més psicodèlic, que és una cosa que potser no hauríem fet en un altre disc”, diu Costa. Ell mateix situa el nou treball en una línia evolutiva: “ Bed & breakfast estava fet molt amb el cor, amb molta rauxa i energia que va desembocar en un Espècies per catalogar molt més racional. I el nou és la fusió d’aquestes dues coses: està tot molt ben posat i pensat, però hi ha aquest punt d’espontaneïtat i de rauxa”.

Temàticament, Costa reconeix que “totes les cançons parlen de pèrdua”. “Hi ha algú que perd la vida a Els bons fotògrafs, algú que perd la joventut a Museu d’Història Natural, algú que perd la llibertat a A mercè d’un so, algú que perd les esperances a Ja no ens passa. És la materialització del canvi temàtic i musical. Les coses canvien i amb el canvi perds alguna cosa i en guanyes una altra”, sintetitza Costa.

Del musical al funk

El pop segueix sent el pal de paller del so d’Els Amics de les Arts. Tanmateix, el nou disc s’acosta a estructures més pròpies del teatre musical, com passa a M’he aficionat a ballar. “És un exercici d’estil”, diu Barceló sobre una peça que, segons Alegret, inclou “una tornada d’estàndard de jazz”. I a Preferiria no fer-ho, un títol que remet al relat Bartleby, l’escrivent, de Herman Melville, exploren el funk. “Teníem ganes de fer coses amb la guitarra, i el Ferran dóna aquest punt funk a una cançó que comença molt íntima i passa a ser un èxtasi amb un orgasme final”, diu Barceló.

La comunió de música i lletra confereix atemporalitat a un disc difícil de connectar amb un temps i un lloc, però ple de referències de ficció. “Hi ha més literatura que cinema, en aquesta ocasió, però sempre entenem la cançó com un diàleg intertextual i constant amb altres formes d’art. I potser a diferència d’altres, nosaltres fem molt explícit que hi ha un diàleg del qual ens nodrim”, explica Barceló. Per exemple, l’origen de Museu d’Història Natural és a El vigilant en el camp de sègol de Salinger, en el moment que el protagonista entra al museu i “s’adona que les coses estan quietes i que allà no pots amagar que has canviat”. I a El mite de Prometeu, sobre “el sentiment de ràbia” que hi ha just després d’acabar una relació i abans de “posar-se a plorar”, canten “els déus, els vells i els nous”, una referència a Joc de trons. “La gent que hagi vist la sèrie ho reconeixerà, però, si no, no passarà res”. Joc de trons també alimenta A mercè d’un so, una cançó amb versos com “lluiteu amb tot i més, que és avui que es decideix si demà tot això és nostre, si demà ja no som res”. “No està feta expressament perquè es llegeixi en clau política”, diu Alegret, tot i que afegeix que no en renega, d’aquesta lectura. Barceló explica que la cançó sorgeix d’una melodia de Costa “molt èpica” i que quan van pensar sobre què podien parlar els va venir al cap Joc de trons i “la idea del corn que sona tres vegades, que és quan arriba la cosa més fumuda: els caminants blancs que vénen del nord”.

“Consumin molta ficció”, adverteix Barceló, que a la cançó Apunto Shakespeare cita la tragèdia Juli Cèsar. “Un amic em va dir que fes una cançó sobre un apuntador que s’emociona, i jo acabava de veure el final de la primera temporada de la sèrie Roma, quan maten Juli Cèsar”, diu Barceló. Aquestes noves històries d’Els Amics de les Arts es podran sentir en directe a partir del 9 de maig, quan engeguin a Lleida la gira del nou disc.

stats