Els finals més impactants de la literatura catalana

BarcelonaLa força de la primera frase d'una novel·la marca tot el que vindrà a continuació. Però, de la mateixa manera, un final poderós sacseja la lectura i empeny a rellegir l'obra per captar-ne tots els significats. La literatura catalana està farcida de finals impactants que, temps després d'haver abandonat l'última pàgina del llibre, ressonen en la ment del lector. Deu escriptors han triat quines són, per a ells, les obres que més els han colpit per les seves últimes frases. Ens ho expliquen (sense fer espòilers).

Xavier Bosch tria

'La teranyina', de Jaume Cabré (Proa)

"D'entrada, em va fascinar la història i la manera com estava explicada. No només el protagonista quedava atrapat, malgré lui, en la metafòrica teranyina teixida per les ments tortuoses del seu entorn, sinó que el lector quedava fascinat pels secrets que amagava l'afer del Vapor Rigau. El gaudi era tan gran que no m'importava gaire arribar al final de la història i témer que el desenllaç no m'agradés. M'és prou indiferent com acabi una novel·la, si el camí ha estat plaent. Això sí, vull que tingui un final concloent. Per a bé o per a mal. Però que l'autor no em deixi un final obert, que sovint és símptoma que no ha sabut com acabar-ho. No és el cas. Cabré fa un final rodó. Després de quaranta capítols, s'arriba a un epíleg que entronca, directament, amb el primer capítol, quan el dia es lleva a punt per a una execució pública al castell de Montjuïc".

Marta Orriols tria

'Boulder', d'Eva Baltasar (Club Editor)

"No transformar el text en imatges m'és del tot impossible. Retinc escenes com a fotografies i quan intento recordar llibres que m'han marcat o impactat són aquelles imatges creades dins el meu imaginari lector les que fan latent el record. Guardo un fotograma mental de Boulder, una escena de llit i de vida que tanca aquesta història sobre maternitats involuntàries i la fondària fins on poden arribar les contradiccions entorn a la nostra identitat i els nostres objectius vitals. Aquesta escena la recordo a través dels propis ulls de la protagonista, que és el testimoni d'aquest final. La interacció dels personatges és físicament pertorbant per la presència d'un infant a qui la mare alleta mentre atén altres necessitats físiques. La part més mamífera i més animal de les persones queda recollida amb intensitat i tanca la novel·la de manera circular amb aquesta mirada externa de la protagonista davant de la visió del que vertebra tota la història: el desig i la maternitat. Aquest final, aquesta sorpresa que apareix davant dels seus ulls i dels ulls del lector, explica molt bé aquesta frontera mental i emocional que reafirma la seva voluntat per mantenir la seva solitud".

Albert Forns tria

'Primavera, estiu, etcètera', de Marta Rojals (La Magrana)

"El primer llibre de la Marta Rojals em va impactar per molts motius. Quan va sortir era una novel·la de sotamà, de recomanacions de boca-orella abans de l'era de Twitter. Està escrit amb un català desacomplexadament dialectal, parla de tu a tu i explica la història d'una noia jove aprofundint sense cap mena de tabús en un trencament, el retorn al poble natal i la necessitat de fer les paus amb el passat. El llibre és sorprenent en si mateix, però després hi ha una sèrie de personatges i un segon final sorpresa que arriba molt desprevingut. Aquest final té a veure amb la sexualitat dels nostres pares, que sempre queda en segon pla, i apareix com una revelació. Dona sentit a moltes coses del llibre i el fa molt interessant, sobretot en relació amb els personatges secundaris. Amb L'altra (RBA, 2014), la Rojals va tornar a fer un final que atorga un pla de significat diferent a tota la novel·la. Personalment no soc gaire partidari dels finals sorpresa, o amb gir, però m'agrada que et permetin llegir el llibre d'una altra manera. I, com a escriptor, quan me'n trobo un d'aquests m'obliga a pensar en com l'autor ha anat sembrant petites pistes que després ressonen al llarg de tot el llibre".

Sebastià Alzamora tria

'Mort de dama' i 'Bearn', de Llorenç Villalonga (Edicions 62)

"Mort de dama, una comèdia corrosiva sobre l'alta societat d'una ciutat de províncies (Palma) a començaments del segle XX, inclou al final un epíleg amb els versos de la calamitosa poeta Aina Cohen, una paròdia literària que encara avui resulta hilarant. És la cirereta a una novel·la satírica que segueix viva i plena d'encant, una mica com les històries de Jeeves i Wooster del gran P.G. Wodehouse. Pel que fa a Bearn, crec que és una de les grans novel·les en llengua catalana del segle XX, i el seu final (amb epíleg o sense) va ser motiu d'una controvèrsia –ben interessant per al lector d'avui– entre Villalonga i el seu editor Joan Sales, que també ho era de Mercè Rodoreda i autor d'una altra novel·la imprescindible del segle XX català, Incerta glòria. Tot plegat, intensament llaminer".

Laia Aguilar tria

'La gatera', de Muriel Villanueva (Ara Llibres)

"La gatera parla de la dualitat de gènere i és un dels llibres que m'ha impactat més. En aquesta obra, la Raquel, una estudiant de literatura, coneixerà un noi misteriós amb qui començarà a viure una història, amb tints d'irrealitat, fins a dur-nos a un final evocador i desconcertant. Personalment no m’agraden els finals que juguen amb la sorpresa en excés o el punt de gir inesperat. M'agraden més els finals que evoquen un estat d'ànim, que són conseqüència de la història, que ens apunten una perspectiva nova amb la qual no havíem comptat. La gatera té un final desconcertant però que alhora s'ha anat suggerint al llarg de tota la història. Ens preguntem: qui és aquest noi que ha conegut? Existeix? Habita dins d'ella? Aquestes i altres qüestions són el que em va captivar de La gatera, una obra plena de preguntes i d'incerteses".

Gonzalo Torné tria

'El comte Arnau', de Josep Maria de Sagarra (La Campana)

"He llegit aquests dies per indicació del poeta Martí Sales El comte Arnau, l'extensíssim poema de Sagarra, que es llegeix com una novel·la en vers escrita en una època en què ja no s'escrivien novel·les en vers: un llibre moderníssim dins un model esgotat. El poema sencer és superior, però destaca el final (que no esbudellaré), que resol les tensions sobre les quals Sagarra ha articulat el poema. La primera part tracta les malifetes del comte viu i la segona els seus patiments com a mort en vida muntat sobre un cavall al qual devoren els cucs. Una força vital que destrueix tot el que toca per excés deixa pas a un impotent coneixement de la vida. Com perdonar el comte sense recórrer a la pietat cristiana, que el poema ha esquivat durant més de 300 pàgines, és el problema literari que l'escena final resol amb admirable elegància. Una genialitat".

Care Santos tria

'Terra baixa', d'Àngel Guimerà (Educaula 62)

"Hi ha clàssics que tenim coll avall, que ens pensem que coneixem molt bé però que en realitat hem oblidat una mica. No recordem exactament per què tenen la força que tenen. Com moltes mares d'adolescents he rellegit Terra baixa perquè és lectura obligatòria al batxillerat. Cada vegada que revisito l'obra de Guimerà m'adono com és de bona i em sorprenc. Si l'hagués escrit Shakespeare o Lorca no ens estranyaria gens. L'última frase s'ha convertit en una icona dels finals, del teatre català i d'un cert tipus de personatges. Aquestes quatre paraules, "He mort el llop" –no fem espòiler a ningú si les diem–, són tan potents per la mateixa força dels personatges i de la situació. És una frase visceral i primitiva que apel·la a les passions universals i parla de nosaltres. En quatre paraules es condensa la condició humana i el perquè de la venjança. És meravellosa i forma part de l'imaginari popular català".

Jordi Nopca

'Mirall trencat', de Mercè Rodoreda (Club Editor)

"La novel·la de Mercè Rodoreda conté una quantitat notable de girs narratius (alguns d'ells quasi forçats, de tan espectaculars), i és potser degut a aquest excés que, un cop ha demolit la família protagonista –els Valldaura–, el recurs que l'autora troba per tancar-la és un capítol breu i simbòlic, protagonitzat per les rates que ronden i roseguen la casa quan els personatges ja n'han marxat. És un salt mortal sense xarxa que hauria pogut arruïnar la novel·la. Rodoreda, però, aconsegueix que el lector acabi la història impregnat de l'angúnia que transmeten els rosegadors: probablement no hi hagi recurs més potent per explicar la decadència d'un llinatge".

Mar Bosch tria

'La infanticida', de Víctor Català (Club Editor)

"Escriure és tan poc concloent que mai acabaries. Et picaries els dits. I no es pot fer com en la vida, que les coses s'acaben i punt. Per això ens fan il·lusió els finals de ficció, perquè són la promesa d'un sentit teleològic. S'espera tant el missatge posat en últim terme que, quan arriba, corre el perill d'haver-se adormit dins el pastís. Els finals que m'agraden, en canvi, solen tenir el mateix aire del text que tanquen i li fan certa funció reverberant. No tenen, per tant, la forma d'una paret o d'un punt gegant que ha caigut de molt amunt. Citaré Caterina Albert. Penso en les últimes paraules de La infanticida, amb prou feines perceptibles, segons l'acotació. Un final fosc, dur, premsador com una... mola. Una mola que no se'ns atura i que precisament per això ens mostra l'art de saber parar".

Martí Gironell tria

'L'auca del senyor Esteve', de Santiago Rusiñol (Edicions 62)

"Durant el confinament em vaig encarregar del cicle de xerrades Trencadís Literari del Museu Etnològic i de Cultures del Món. En una de les converses vam recordar L'auca del senyor Esteve amb la Carme Portaceli, que fa deu anys la va dirigir al Teatre Nacional de Catalunya. Arran de la xerrada me la vaig rellegir i em va impactar molt el final, en concret el moment en què el senyor Esteve reconeix al Ramonet que no ha estat feliç a la vida, que no ha fet el que volia. El pare ha estat pencant rere el taulell tota la vida tal com li manava la nissaga familiar i més que un regal ha estat una condemna. Aleshores li diu al seu fill: «Tu que pots, fes allò que vols». Li dona permís per ser feliç. I després, quan passa el fèretre, el Ramonet es mira una estàtua i decideix fer-n'hi una al seu pare. S'adona que gràcies a ell es pot dedicar al que sempre ha volgut. És un final molt visual i simbòlic: té la benedicció del pare i un coixí econòmic, i gràcies a això pot volar".