‘Una Ilíada’ BIBLIOTECA DE CATALUNYA

10 D’OCTUBRE

La humanitat ha viscut des dels inicis dels temps entre la realitat de la guerra i l’ànsia de la pau, però ha estat la guerra la que ha definit la nostra història al llarg de tres mil anys. La de Troia és la més mítica i coneguda de totes gràcies a la literatura grega i especialment a la Ilíada, atribuïda a Homer. A partir d’aquest text, la directora Lisa Peterson i l’actor guanyador d’un Tony Denis O’Hare van fer una versió-resum de vocació didàctica i d’inspiració una mica ingènua per mostrar l’atàvica violència que nia en l’ànima de l’ésser humà i els seus tràgics ressons en la història contemporània.

L’obra es planteja com el relat d’un contacontes, d’un rondallaire condemnat (“tant de bo que aquesta fos l’última vegada”, diu) a explicar un cop i un altre l’èpica confrontació entre Aquil·les i Hèctor. Un relat en el qual es barreja la interlocució amb els espectadors i la narració de fragments del cant d’Homer. Diria que la clau del text està en el tram final. En aquell moment en què Aquil·les accepta tornar a Príam el cos del fill mort i sent per un moment com la ràbia, la còlera, abandona el seu cor. Aquil·les, el gran guerrer, l’heroi que mata més que ningú, cedeix a un sentiment noble. I aleshores fins i tot els déus van poder somiar.

L’heroi de la representació, però, és un fenomenal Eduard Farelo posseït per la força d’Aquil·les en la narració de les lluites, per la clarividència d’Andròmaca (que en grec significa l’esposa del que està combatent ) i per la humilitat del comediant filòsof en la mirada distant cap al relat. Ell és la veu del narrador, la dels herois, la dels déus i les deesses, en un tour de force actoral i físic del qual surt indemne i glorificat amb els llorers de la victòria... i amb algun quilo de menys.

Una intensa vetllada teatral amb una objecció: l’espai escènic conceptual de Xesca Salvà no afavoreix el relat, al contrari. La sorra de la Biblioteca i les parets de pedra vella li donarien un plus d’autenticitat.