ART

Les fites de Lluís Lleó a Barcelona

Els Jardins de Pedralbes reben les pintures sobre pedra de l’artista

Lluís Lleó va canviar de vida l’estiu passat, quan va tornar a Catalunya després de viure a Nova York durant 29 anys. La seva obra Morphos nest in a cadmium house es pot veure com un símbol d’aquest canvi: la va exposar a Park Avenue, com si mirés enrere per última vegada abans de marxar, i dimarts la va inaugurar a l’entrada dels Jardins de Pedralbes, com si anunciés el seu retorn o posés una marca al territori per tornar-se’l a fer seu. “Jaume Collboni va dir que endavant, i el Consell d’Art Públic de l’Ajuntament de Barcelona va donar l’aprovat -diu l’artista-. Em pregunto com és que encara no hi havien posat cap escultura”.

Morphos nest in a cadmium house està composta per sis pintures monumentals sobre pedra de quatre metres d’altura. Tres pertanyen a la Fundació Banc Sabadell, que va col·laborar en l’exposició a Nova York, i les altres són de la seva col·lecció. L’obra es podrà veure a l’espai públic durant un termini de quatre anys, prorrogable a quatre més. La inauguració va coincidir amb el primer aniversari de la mort de Xavier Corberó, mentor de Lluís Lleó i impulsor de l’escultura pública a Barcelona.

Els monòlits de Lluís Lleó són una crida a la introspecció i també una evocació de la natura, i en el futur li agradaria combinar-los amb obres de grans dimensions damunt paper. L’artista també les vincula amb els murals romànics. La seva obra i les pintures conservades al MNAC potser estan vinculades per una raó tan primària com que alguns dels pigments dels pintors medievals s’extreien de minerals, i ell pinta damunt la pedra. De fet, crida l’atenció la força del blau, el vermell, l’ocre i el rosa de les peces de Lleó. “Em va inspirar que molts matins a Nova York passava en bicicleta per davant d’una escultura d’Alexander Calder, que va ser molt agosarat amb el color a l’espai públic -recorda-. Tots els colors que puguem imaginar són a la natura. Però per alguna raó l’escultura a l’espai públic s’ha limitat molt al ferro, l’acer patinable, el coure, el bronze i la pedra”. Per a Lleó cada vegada és més “essencial” acostar l’art a la gent, que sigui tan popular i pròxim com ho eren els murals de les esglésies romàniques. “Per a mi és molt important la convivència amb l’art, sobretot en un moment en què pateix una especulació tremenda i només es parla dels preus, les subhastes i que és una inversió segura”, afirma.

La proximitat de les peces no vol dir que una obra no pugui suscitar preguntes. “Quan anava de petit al MNAC, el meu pare i els meus germans em deien que mirava què hi havia darrere els murals. Es tracta de crear la curiositat pel que hi ha al darrere, no de la pintura, sinó també de les coses i les persones. L’explicació sempre està amagada”, conclou l’artista.

Més continguts de