La força de la Barcelona que entrava a la modernitat

Barcelona“La Barcelona moderna reúne todas las condiciones, todos los atractivos de los pueblos modernos, de Europa y América. Es el Marsella francés, el Liverpool inglés, el Hamburgo alemán y el Nueva York norteamericano ”, defensava la Guía Ilustrada de la Exposición Universal de Barcelona en 1888. Entre les dues exposicions celebrades a Barcelona (la Universal del 1888 i la Internacional del 1929) van passar més de quatre dècades. La ciutat va entrar en la modernitat, com explica el periodista i crític d’art Josep Maria Cadena. “Barcelona s’integra en el món”, afirma, malgrat que la primera Expo suposés un dèficit de 6 milions de pessetes i la segona, de 180 milions.

Sigui com sigui, el tombant del segle XIX va comportar canvis substancials, detalla Cadena, tant a nivell urbanístic (es trenca la cotilla de la muralla i es crea l’Eixample, s’agreguen els pobles veïns com Gràcia o Sarrià, s’aixequen edificis icònics, de l’Arc del Triomf a Colom, i s’imposa el Modernisme), com a nivell polític (apareixen els partits de masses, hi ha atemptats anarquistes, vagues, la pèrdua de Cuba, la guerra del Marroc, la Setmana Tràgica, la dictadura), econòmic (a causa de la segona industrialització) i social (nous esports i formes d’oci).

Aquella ciutat que veia substituir els tramvies pels vehicles, que va aprovar la jornada laboral de 8 hores, la ciutat en conflicte coneguda com la Rosa de Foc on, a la vegada, s’assistia amb ulls com plats a alguns espectacles de circ o de toros, va quedar immortalitzada en nous mitjans de masses que aleshores es popularitzarien, com ara les il·lustracions de les revistes satíriques, el fotoperiodisme i les postals de viatge. Tres mirades a una mateixa realitat que acaben de ser publicades en llibres gràfics coeditats per l’Ajuntament de Barcelona.

Plomes amb ironia

Els dibuixants doten de (doble) sentit una realitat canviant

A Barcelona vista pels seus dibuixants (Àmbit), Cadena ha seleccionatun mosaic d’il·lustracions que aborden tots els conflictes i novetats de la ciutat. “A més de la representació del que passa, els dibuixos expliquen el sentit del que passa, les circumstàncies de la gent. Llavors la gent se sentia més pròxima al dibuix i, en canvi, estava emocionada davant d’aquell misteri que era la fotografia”, explica. La fotografia acabaria guanyant la batalla a les revistes.

“Papà, papà, jo també vuy una mona de Pasqua com aquesta”, deia el peu d’una il·lustració de Junceda sobre la Pedrera. L’estil trencador del Modernisme era motiu de mofa, així com les ganes de l’Ajuntament de reinventar el Barri Gòtic: “L’Ajuntament troba que no és prou gòtic. L’Ajuntament diu: «O tot, o res! O faixa, o caixa!» I ens vol fer un Barri Gòtic per a l’atracció de forasters. Un Barri Gòtic de segon acte de sarsuela, amb música d’en Martínez Valls”, afirmava L’Esquella de la Torratxa el 1927, un debat sobre el model turístic que encara perdura.

Dibuixants com Josep Costa Picarol, Ricard Opisso i Joan Llaverias tant podien fer broma de l’aparició del primer semàfor el 1929 (a Balmes amb Provença) com criticar la corrupció o immortalitzar assalts, pillatge, pobresa, barraques, gana... I també tot el contrari: els prohoms catalans, les noves modes en barrets, bigotis i faldilles, i esports com equitació, esquí, boxa, polo i festes populars eren recurrents. “Barcelona era el motor de Catalunya i no hi havia inconvenient que Espanya se n’aprofités”, diu Cadena. Si el 1888 s’havia colonitzat un històric espai de setge contra Barcelona com era la Ciutadella, el 1929 es va conquerir Montjuïc, on hi havia un altre castell que amenaçava la ciutat. A prop s’hi va aixecar el Palau Nacional i els pavellons de la fira de mostres, “que havien de desaparèixer”, recorda Cadena, tot i que avui continuen drets.

Fotografies com pintures

Adolf Mas va ser pioner a retratar la vida i les notícies

El solsoní Adolf Mas va ser contemporani a tots aquests dibuixants, però ell estava darrere d’un instrument tan poderós com la màquina de retratar. Si bé ha sigut reconegut com un fotògraf d’art i patrimoni -va participar a la campanya arqueològica pel Pirineu per retratar el Romànic, amb Puig i Cadafalch i Josep Gudiol, i va rebre encàrrecs d’institucions oficials-, la historiadora de l’art Blanca Giribet reivindica al llibre 1900-1917. Els reportatges d’Adolf Mas (Viena) una faceta prèvia que ha quedat en segon pla: la de pioner del fotoperiodisme, fins i tot abans que altres coetanis com Josep Brangulí, Frederic Ballell i els Merletti (de qui Daniel Venteo, a Efadós, també n’ha publicat un complet llibre recentment).

Per encàrrec de revistes i suplements, en especial de La Ilustració Catalana, el repòrter -com es definia aleshores- “havia de cobrir qualsevol acte, des d’una recepció al consolat de Mèxic o una manifestació de Solidaritat Catalana fins al pintor Dionís Baixeras pintant el Parc de la Ciutadella després d’una nevada”, descriu Giribet. Les fotografies de Mas tenen un caràcter excepcional, no només pel que mostren sinó per la seva qualitat artística. Hi apareixen els temes informatius i els paisatges urbans que els dibuixants plasmaven en setmanaris -fèretres profanats en protesta per la guerra del Marroc, excursions als boscos de Vallvidrera, l’arribada de transatlàntics a la ciutat, pintors en plena feina, l’artista Tórtola Valencia, l’engalanament de la ciutat i els seus habitants per les festes populars...-, però a les fotos de Mas cobren vida amb tot els seus detalls. “Devia anar sempre amb una càmera. Moltes de les fotos del llibre no van arribar a publicar-se”, explica l’experta. I puntualitza: “La seva mirada era més estètica que la d’altres reporters, no només volia documentar. Tenia una mirada artística. Això fa que de vegades les seves fotos siguin més estàtiques, potser esperant el moment de més tranquil·litat, buscant la composició pictòrica”.

Records des de Barcelona

Els reclams turístics que ja s’intuïen fa un segle

Adolf Mas va arribar a regentar negocis de fotografia com l’Etablissement Mass, on editava postals. Aquest era un gènere fotogràfic que havia despuntat a finals del segle XIX. L’empresa d’arts gràfiques d’Oscar Hauser i Adolf Menet va ser la pionera a editar, des de Madrid, postals de Barcelona: la primera es va enviar el 19 de desembre del 1894. Més tard, ja establerts a Barcelona, n’arribarien a fer d’altres destins, com Montserrat, Poblet, Lleida i Tarragona. La fotografia de les postals unia dos avantatges: era un element informatiu de qualitat i, amb els anys, ajudava a mantenir el record. La seva expansió va ser impressionant: el 1982 van vendre 500 postals; deu anys després el tiratge no baixa de les 500.000 mensuals.

A les fotos d’aquests pioners, com mostra el llibre Barcelona 1900. Postals de Hauser y Menet (1894-1905) de Lluís Permanyer (Efadós) “s’hi veu una Barcelona que havia deixat de ser provinciana”, diu el periodista. “A partir de l’Exposició del 1888, amb les novetats urbanístiques, sobretot al port, i amb l’Eixample es crea un altre aspecte de la ciutat i ells ho intenten reflectir. Sabien com fer que quedés bé, que és l’atractiu de la postal”, explica. Les vistes des de Montjuïc i el port, les avingudes com la Rambla, el passeig de Colom, el Parc de la Ciutadella, el passeig de Sant Joan, les Arenes i tot de monuments són objectiu dels fotògrafs. “Van tenir la intuïció dels llocs que cridaven l’atenció. I l’amplada dels carrers de l’Eixample facilita la fotografia més que els carrerons foscos del Gòtic”, observa l’autor. Per Permanyer, la clau és la foto: “La imatge és un element sentimental potent, tant quan l’envies a algú que no coneix el lloc com quan ho guardes i ho mires 40 anys després”. Efectivament, la fotografia va sortir vencedora.