Música

La fórmula Obrint Pas segueix en forma

Xavi Sarrià triomfa en la presentació del seu primer disc en solitari a l'Apolo

"Els carrers seran sempre nostres". No hi ha hagut un crit més sentit aquest funest octubre a les ciutats catalanes. Com passa amb la majoria d'aquestes consignes, se'n desconeix l'autoria, però tampoc ens estranyaria que ja hagués aparegut fa uns anys en una lletra de Xavi Sarrià. Juntament amb KOP i Inadaptats, Obrint Pas (grup on militava el valencià) va ser la gran banda de la dècada passada pel que fa a música radical –fent el símil amb el moviment basc dels anys 80– als Països Catalans, i possiblement la que va acabar tenint una proposta artística més sòlida. Parlem d'una època en què l'esquerra independentista era extraparlamentària ("friquis, fatxes i marginals", els definia Josep Lluís Carod-Rovira) i vivia en la seva bombolla particular: eren majoritàriament joves, molts –tot i que no tants com ara–, i en certes coses es comportaven com una subcultura, amb la seva bunquerització particular, amb barreres estètiques i banda sonora pròpies. En aquest context, Obrint Pas van fer fortuna com la banda emblema que duia als escenaris el que el moviment reclamava al carrer.

El temps, i una descomunal feina acumulada, els ha acabat donant la raó. Ara aquell moviment està plenament inserit a la vida parlamentària, sense abandonar el carrer, i les seves proclames apareixen, cada dia, als 'mass media'. Però la fidelitat a aquelles velles cançons segueix impermeable, i el 'sold out' de Xavi Sarrià en la presentació del seu primer disc en solitari a Barcelona és la demostració de la petjada d'Obrint Pas en tota una generació de joves del país.

Conscient de l'herència que recull, Sarrià aposta pel continuisme que ja exercia amb el seu grup. Ara va amb el seu nom al capdavant, però això no suposa cap risc, ni cap repte, si segueix repetint la mateixa fórmula. I així ho van entendre els seus seguidors, que van celebrar de bon començament 'Amb l'esperança entre les dents', el seu primer senzill. Si els agradaven les cançons d'Obrint Pas, també els agradaran les de Xavi Sarrià. Entonant himnes com 'Quan cau el cel' i 'Renaixem', la sensació era molt semblant a la de fa una dècada, perquè el patró és el mateix i la nostàlgia sempre surt vencedora: vents anfetamínics, tornades plenes d'èpica, cors constants i continues fusions de reggae, ska, hardcore melòdic i pop. Hi ha variacions, però minses, com la inclusió d'una corista i la substitució de la dolçaina per l'acordió, fet que l'emparenta amb bandes com Dropkick Murphys.

La flama d'Obrint pas

A banda dels temes que formen part del nou disc, també van sonar diverses cançons del seu antic grup que, com era d'esperar, van posar cap per avall l'Apolo: una potent versió d''El gran circ dels invisibles', 'La vida sense tu', 'Seguirem' i 'Viure', dedicada als Comitès de Defensa de la República. Entre repertori propi i d'Obrint Pas, Sarrià va regalar un concert mil·limetrat, compacte i amb calculats punts d'eufòria, ple de cançons que funcionen ('Ingovernables', 'Ànimes navegables', 'Salvatges') amb d'altres que ja hem vist, viscut i escoltat massa vegades, com la versió de 'Sarri Sarri', de Kortatu.

Acabant amb 'La flama' i amb tota la sala rendida al seu escalf, el triomf de Sarrià en la seva tornada a Barcelona va ser incontestable. La pauta funciona, segueix capaç de compondre himnes infecciosos i manté un públic fidel i entusiasta. Veurem quina és la seva evolució com a músic en solitari a partir d'ara: si es manté, tossut, en els mateixos paràmetres o intenta agafar una identitat pròpia respecte al que ja va fer amb Obrint Pas. O, potser, és que Obrint Pas era massa Xavi Sarrià com per canviar-ho. La pilota és al seu teulat.