FOTOGRAFIA

La fotografia en temps de Tinder

El consum massiu i ràpid a les xarxes plana sobre les ponències del Formentera Fotogràfica

El desembre del 2017, el fotògraf Toni Amengual (Palma, 1980) tenia una beca de residència a Finlàndia, en un poble perdut al mig del bosc. Tenia quatre hores de llum solar al dia, la temperatura oscil·lava entre tres i set graus sota zero. Estava completament aïllat, quan la feina de l’artista -d’ell, especialment- té molt a veure amb la comunicació. Amengual, a més, remarca que necessita que hi hagi persones a les seves fotos: “No importa gaire si som en un bosc finlandès. Tots vivim aïllats i, tanmateix, ens comuniquem”, diu. De la residència n’havia de sortir un treball. “Què puc fer?”, aquesta és la pregunta que més sovint es fan les persones que treballen amb la creativitat i tenen al davant un ventall tan ampli de possibilitats com marquen les pròpies limitacions o els interessos personals. Amengual es va fer un perfil de Tinder. A través d’aquest portal va xatejar una mitjana de cinc hores diàries durant aquell mes. També va concretar nombroses cites per fer fotos a les persones amb les quals havia contactat i comprovar fins a quin punt la imatge que elles i ells havien volgut donar al seu Tinder es corresponia amb la realitat.

Androids in the woods [Androides als boscos] és el treball que va donar a conèixer Toni Amengual dissabte passat al festival Formentera Fotogràfica, que conclou avui a la petita de les illes Pitiüses. D’una manera o d’una altra, ja sigui per investigar-les -com és el cas d’Amengual-, per fer-les servir com a eina de difusió parlant dels seus beneficis, dels perills o sobre com han influït en el llenguatge fotogràfic, les xarxes socials han estat presents a la pràctica totalitat de les conferències, tallers i classes magistrals d’un festival que, en la seva sisena edició, ha reunit una quinzena de ponents i ha tingut un aforament complet de participants inscrits.

“Les xarxes socials són un pou inesgotable per entendre els lligams entre la fotografia i les noves formes de relacionar-nos. Soc fotògraf, però no només m’interessa posar-me darrere la càmera. Jo provoco que em passin coses. I sobretot m’interessa la fotografia, investigar quin ús en fem”, confessa el fotògraf mallorquí amb base a Barcelona. Androids in the woods no només és un recull d’imatges contextualitzades en paisatges gelats -Amengual opina que “Tinder és la cosa més freda del món, quan paradoxalment neix i creix per la necessitat que tenim de contacte humà”-, sinó que vincula la foto a la comunicació escrita, com vinculada està a la realitat de la xarxa. Per a un treball com aquest, el fotògraf ja no necessita fer retrats. “És interessant analitzar com la gent s’autorepresenta. Ja s’han fotografiat ells per mi. En general, en una mesura o en una altra, s’idealitza o es falsifica la pròpia imatge, com a carta de presentació per establir relacions personals. No sé quines conseqüències pot tenir a la llarga, només sé que si avui proposo als meus alumnes de fotografia de fer un treball sobre Tinder o qualsevol altra xarxa social, i ho he fet, no els interessa, perquè és un ús tan quotidià per a ells, està tan arrelat a les formes de relacionar-se d’aquesta generació, que no desperta la seva curiositat. L’aspecte antropològic i social que a mi m’interessa d’un treball així, ells el tenen com una forma de vida. Per a mi és un nou documentalisme”.

Com alimentar “la bèstia”

“Arribes tard. Ja et pots fer un compte a Instagram. Si no hi ets, no existeixes”, li deien a Javier Corso (Valladolid, 1989), fotògraf documentalista, creador i director de l’agencia OAK Stories. “Soc molt analògic, però m’hi he vist obligat. Tot i així, tinc un compte estàtic, que obliga a visualitzar el treball com jo vull”, diu. Corso treballa els temes dels reportatges durant mesos, a vegades anys. Els investiga fins a treure’ls el màxim de suc. Ni els seus temps ni el nivell d’aprofundiment tenen res a veure amb els de les xarxes. Com a tants altres professionals de la fotografia, l’ajuden a difondre la seva obra i poc més. “No han canviat ni canviaran la meva feina. Mai no crearia contingut per alimentar la bèstia”, assegura.

“Una foto a les xarxes és molt difícil de detectar si està o no manipulada. El consum és molt ràpid, es presta poca atenció, mires i tires endavant”, observa Ferran Forné (Barcelona, 1985), subcap de fotografia de l’ARA -mitjà col·laborador del Formentera Fotogràfica-, que va centrar la seva ponència en la confrontació entre el fotoperiodisme i el Photoshop, “el combat del segle”, va postil·lar. Forné, que va començar el seu recorregut per la història de la manipulació fotogràfica a finals del XIX, assegura que “en l’època de la postveritat i les xarxes, amb el consum massiu i accelerat, la manipulació és a l’ordre del dia, ha calat molt profund”.

Per la seva banda, el fotògraf de guerra Ricard Garcia Vilanova (Barcelona, 1971) es confessa del tot al marge de les xarxes socials. Però en coneix els efectes: “Als països en guerra no hi ha electricitat, ni aigua, i no sé com s’ho fan però sempre hi ha internet”. Tothom té un mòbil i comparteix les imatges, així que Garcia Vilanova ha optat per fer més treballs amb vídeo. En tot cas, segons afirma el fotògraf, que acaba d’arribar de Síria i se n’hi torna a finals de setmana, “el problema és que es fa molt difícil saber si les imatges que comparteixen estan realment passant o no”. “És molt difícil contrastar que les fonts siguin verídiques i el que s’hi mostra sigui real”. Garcia Vilanova fa sis anys que treballa des de la primera línia sobre l’auge i la caiguda de l’Estat Islàmic i no té xarxes socials per publicar els seus treballs. “A mi no em dona feina, potser em donaria likes, però res més. Jo tracto amb els mitjans, amb els clients, directament”.

Els paisatges dels milers de ‘likes’

Mentre el fotògraf de guerra dubta si les seves imatges tindrien gaire seguiment a les xarxes, els que tenen comprovat el seu èxit social són els professionals que fixen la seva mirada sobre paisatges, sobre el més extraordinari de la natura. Amb més de 20.000 seguidors a Facebook, l’astrofotògraf Daniel López (Huelva, 1976) afirma, sobre les xarxes: “Les uso i no m’agraden. Em serveixen per promoure tallers i per difondre els treballs, però no condicionen la meva feina. Si deixés d’existir Facebook seguiria fent el mateix que faig”. El seu treball El cielo de Canarias té més de 2 milions i mig de visites només a Vímeo. “A tothom li agrada contemplar paisatges que són impossibles de veure però que en realitat existeixen”.

També dins el gènere de fotografia de la natura, Antoni Cladera (Palma, 1967) té clar que les xarxes han fet canviar la seva feina. “Et demanen activitat, t’has de diversificar. Tot això és positiu, però soc conscient que he perdut una mica de la meva essència, així que he de buscar espais per recuperar la meva intimitat i esperit analògic”.

L’autoretrat, la selfie i el posicionament davant el món

“El meu treball és molt intimista”. Així ho reconeix Ainhoa Valle (Astúries, 1981). “La manera que consumim imatges a les xarxes socials, la immediatesa, la quantitat, el ritme, em costen molt. I em costa que una foto meva es trobi al mig d’un caos que ningú controla”, diu. La fotògrafa, que confessa sentir animadversió pel format d’Instagram, està treballant ara mateix en un projecte que es diu Volver al bosque y mirarle a los ojos ; això és, en paraules seves, “tornar als ritmes reposats, recuperar l’analògic, mirar cap a fora per mirar cap a dins. Segurament és l’efecte rebot a les xarxes”.

A Ainhoa Valle li agrada treballar el retrat. També l’autoretrat. “Cal distingir-lo de la selfie. Res a veure. L’autoretrat és fruit d’un procés complex, de relació amb tu mateix, és un gènere fràgil que et fa sentir fràgil. L’autoretrat el pots compartir, però no el fas per això”. A la fotògrafa, com tants altres professionals i aficionats que han compartit aquests dies del Formentera Fotogràfica, li preocupa “que la gent no és conscient que amb les selfies s’està posicionant davant del món”.

Etiquetes

Més continguts de

SANT JORDI

Amb el suport de

Amb el suport de

Aquest és un contingut editorialment independent, escrit i editat per periodistes de l'ARA i finançat per un tercer

Seguir llegint →

Recomanador de Sant Jordi interactiu

El recomanador de llibres per Sant Jordi

Entra aquí i descobreix quin llibre t'interessa: respon a quatre preguntes bàsiques i et proposarem els títols que encaixen amb la teva elecció. Tens prop de 200 títols per jugar