FOTOGRAFIA
Cultura 30/04/2017

Quan els fotògrafs treballen al marge dels encàrrecs editorials

Fotoperiodistes i artistes comparteixen experiències al festival Formentera Fotogràfica

Cristina Ros
6 min
El món de l’Helena (Finlàndia) (2014).

FormenteraObsessió, temps, empatia o la necessitat de donar visibilitat a històries són les paraules més repetides pels fotògrafs, sobretot pels fotoperiodistes, quan parlen del seu treball més personal, el que desenvolupen al marge dels encàrrecs editorials. Aquests dies, des de divendres fins demà, es reuneixen al festival Formentera Fotogràfica un bon nombre de professionals que treballen per a mitjans de comunicació o com a freelancers, amb un ventall ampli de temàtiques, que van des de la més documental a la més artística, i que comparteixen experiències singulars amb els participants.

Els demanem quins són aquests treballs més personals, què els mou, com s’ho fan per tirar-los endavant, quin temps hi dediquen i també, entre altres qüestions, quina és la història que hi ha al darrere del relat que es pot veure en unes fotos en què, contràriament al que succeeix en la seva feina quotidiana, poden estar anys treballant. Les històries són molt diferents, sobretot en un festival com el Formentera Fotogràfica, que ja en la seva cinquena edició i dirigit pel fotògraf Francesc Fàbregas es consolida per oferir una mirada a la pluralitat de tècniques, temàtiques i llenguatges que estan sota el paraigua de la fotografia.

Sandra Balsells

“Un fotògraf no viu al marge de les històries que documenta”

“D’alguna manera, necessitava treure’m l’etiqueta de fotògrafa balcànica o, si més no, combinar-la amb un tema que no signifiqués tant de patiment”, confessa Sandra Balsells (Barcelona, 1966). Des del 1991, en què va cobrir l’inici de la guerra a Croàcia per a The Times, i fins l’any 2000, bona part de la trajectòria d’aquesta fotoperiodista es va centrar a la zona de la qual va sorgir el seu llibre Balkan in memoriam, a més de centenars de fotografies publicades en diaris de diversos continents. Va ser el 2001 quan va fer un viatge de plaer a Sicília per Setmana Santa. “Sense pensar a trobar-hi una història, hi vaig descobrir un món i una gent que em va fascinar. Hi he anat vuit anys amb l’objectiu de fer un treball que és molt antropològic, de fer servir la religió per parlar de la gent i dels sentiments”. La Setmana Santa de Sicília, el projecte que té captivada Sandra Balsells el temps que li queda al marge de la feina quotidiana, només s’ha presentat a Berlín i, ahir mateix, al Formentera Fotogràfica.

Balsells ha parlat de la fotografia en temps convulsos: històries de conflictes bèl·lics, de refugiats. Però també s’ha volgut referir “a la convulsió que viu el fotoperiodisme d’uns anys ençà”. Ho ha fet, precisament, a través del treball que desenvolupa a Sicília. “Avui dia d’encàrrecs n’hi ha pocs, i amb unes condicions de misèria. Així i tot, jo vull ser optimista i per això als que ara comencen sovint els dic que, si fan propostes originals i perseveren, els seus projectes tiraran endavant”, diu. A ella, segons assegura, li ha servit “posar molta passió” en cada una de les feines que ha fet, documentar-se a fons i “fer un treball de formigueta, fins i tot més enllà de la pura actualitat”. Des que va començar a treballar, va prendre consciència que “un fotògraf no viu al marge de les històries que documenta”. “La fotografia és un salconduit a la història, però perquè això sigui així l’has de viure, has d’empatitzar amb les persones. És impossible fer fotos si no som acceptats. Per a treballs com els de Sicília o el dels Balcans, per als quals la proximitat és essencial i fas fotos amb òptiques molt curtes, no s’ha de notar gaire que ets fotògraf. Almenys, no pots molestar”, diu.

José Benito Ruiz

Quan la fotografia es converteix en una teràpia

Fa sis anys que José Benito Ruiz (Alacant, 1966) desenvolupa un projecte singular i íntim, al marge de la feina que, com a fotògraf especialitzat en la natura i en la seva conservació, l’ha portat a publicar habitualment en mitjans com National Geographic Magazine i Geo International i a treballar des de fa dècades per a la Unitat d’Història Natural de la BBC de Londres (Nature Picture Library). “Em van explicar una història, d’una persona que vivia una situació límit, d’un patiment tan extrem que et porta a renunciar a tot. La vaig conèixer, vaig empatitzar amb ella i, atesa la meva condició de fotògraf, gairebé com a teràpia, li vaig proposar de fer-li un retrat. Així va néixer Mons interiors, el projecte que vaig fent amb persones que pateixen més enllà del que és suportable. Quan conec una història, intento fer-la, tot i que l’empatia et porta a patir tant que no puc fer més de tres o quatre fotos a l’any”, confessa.

Per a Mons interiors, el fotògraf alacantí només retrata les mans, com a sinècdoque, situant-les a un paratge natural, en una composició que serveix per reforçar el relat de la situació que viu la persona retratada. Així han nascut fotografies com El món de la Vanessa, ubicada al castanyar d’El Casarito (Salamanca) o, entre d’altres, El món de l’Helena, on les mans sorgeixen de les aigües de l’arxipèlag finlandès. “Són persones que pateixen una esquizofrènia induïda per l’adversitat, Alzheimer, dolors crònics d’una intensitat insuportable. Quan veuen el retrat de les seves mans agraeixen que hagi comprès el dolor que senten i que una foto serveixi per expressar-lo. És la fotografia com a teràpia -diu-. A mi m’ha servit per comprendre el nivell de solitud i d’incomprensió que senten les persones que pateixen un dolor límit”.

Gonzalo Azumendi

“M’esforço per buscar sempre nous camins”

Gonzalo Azumendi (Getxo, 1960) va començar com a escalador. Lliga els seus orígens a la feina que, des de la primera meitat dels anys 80, desenvolupa com a fotògraf freelance. Considerat un dels millors en la fotografia de viatges, treballa per a revistes, diaris i publicacions de referència de més d’una trentena de països. Diu que el seu projecte més personal “és viatjar i fer fotos i més fotos, d’una manera compulsiva”. “Sempre ha sigut així des que el 1984 em vaig embarcar en un pesquer al golf de Biscaia per fer fotos per a un diari sobre el conflicte amb els francesos per les zones de pesca. Al mig del mar, ens va agafar el cicló Klaus. Va ser terrible, però molt bo per a les fotos”, recorda.

“No saps mai on trobaràs la foto, la que sents més teva i que els altres també reconeixeran com a teva”, diu. Aquesta és la tasca personal del fotògraf basc: “M’esforço per buscar sempre nous camins”. Pel treball que mostra, el que busca són persones, actituds caçades al vol, enfocaments originals i situacions que li serveixen per desplegar el seu optimisme i sentit de l’humor. “No hi ha cap projecte més personal que això; vull dir que totes les fotos surten del meu projecte de vida per descobrir les vides dels altres”.

Xavier Bertral

“Si silenciéssim els refugiats, seria com si no existissin”

A l’escenari del Formentera Fotogràfica, Xavier Bertral, cap de Fotografia de l’ARA, admet que la seva situació és diferent de la dels que treballen com a freelance o fotògrafs als mitjans. “Per a mi, el problema dels refugiats s’ha convertit en una obsessió i en el meu treball més personal. Això sí, tinc l’avantatge de comptar amb capacitat de decisió en l’edició de les imatges del diari, d’intentar fer que es doni la importància que mereixen aquest i altres temes i de fer que aquests drames humanitaris ocupin un lloc central també a través de la fotografia. He de dir que sento que tinc molt de suport del diari, perquè a l’ARA sempre hem donat molta importància al fotoperiodisme”, explica Bertral, que ha mostrat al festival fotos i sèries sobre els refugiats, fetes per ell i per altres fotògrafs. “És una obligació fer-los presents. Si silenciéssim els refugiats, seria com si no existissin. Ells saben que ho necessiten i agraeixen que els facis fotos”, diu.

Txema Salvans

“Per al meu treball, m’interessen les fotografies que interpel·len”

Ha treballat per a nombrosos mitjans documentant una realitat que sempre observa amb ulls carregats d’ironia. Els treballs més personals de Txema Salvans (Barcelona, 1971) s’ubiquen al litoral mediterrani de la península Ibèrica. “Sé que no soc un fotògraf còmode per als mitjans. Sempre hi ha algú que es queixa de les meves fotos. Per això la meva feina acaba sovint en un fotollibre. M’interessen les fotografies que interpel·len, que deixen lloc a la interpretació, no les que donen tota la informació. No m’interessa ser objectiu, sinó explicar una realitat que sol ser bastant surrealista”, explica Salvans, autor de llibres com Nice to meet you i My kindom.

Joan Fontcuberta

El treball de la documentació i les idees, al marge d’encàrrecs

Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) és, entre els ponents que participen en aquesta edició de Formentera Fotogràfica, el que treballa la fotografia com a eina per a un treball artístic, lluny de qualsevol encàrrec. En tot cas, Fontcuberta sempre ha potenciat la fotografia com a document, encara que sigui a través de l’apropiació d’imatges. Des de fa un parell d’anys treballa en arxius de diversos països a la recerca de fotografies que han patit una experiència traumàtica. Aquest projecte, Trauma, es presentarà el 25 de maig a la galeria Occurrence de Mont-real. “No busco imatges en les quals es reflecteixi el trauma d’algú, sinó fotos que hagin patit un trauma, processos d’humitat o altres calamitats que fa que ja no facin la seva funció de document i agafin un nou sentit”, diu Fontcuberta.

stats