El gat de Schrodinger es passeja pel CCCB

Els conceptes derivats de la física quàntica inspiren la nova edició del cicle de cinema a la fresca Gandules, comissariat pel crític i assagista Jordi Costa

El 1935, el físic Erwin Schrodinger va idear un experiment imaginari en què tancava un gat dins una capsa opaca amb un dispositiu que tenia un 50% de possibilitats d’activar-se i liquidar l’animal. La qüestió, deia Schrodinger, era que abans d’obrir la capsa i observar el resultat de l’experiment, segons les teories de la mecànica quàntica el gat era alhora viu i mort: els dos estats se superposaven en una situació d’incertesa i multiplicitat de realitats. Es tracta, per definició, d’un fenomen impossible d’observar excepte, potser, a través del cinema: aquesta podria ser l’ambició de la nova edició que arrenca avui de Gandules, el cicle de cinema a la fresca que se celebra al pati de les Dones del CCCB els dimarts, dimecres i dijous d’agost.

Concebut en el marc de l’exposició Quàntica, el cicle ha sigut comissariat pel crític Jordi Costa, que al setembre s’incorporarà com a cap d’exposicions del CCCB. “La física quàntica trenca amb la idea heretada de la il·lustració segons la qual tot l’Univers es pot cartografiar o mesurar objectivament i, en canvi, ens diu que certs coneixements ens estan vedats”, explica Costa, que ha connectat la teoria quàntica amb la noció de relat postmodern que prescindeix del principi de realisme i de la unitat de plantejament, nus i desenllaç. “La quàntica convida a pensar en realitats paral·leles i viatges en el temps. Si això ho apliques a la construcció del relat, tenim històries en què hi ha certa aleatorietat i línies narratives que es bifurquen”.

Un exemple seria el cinema de David Lynch, de qui Costa tria Twin Peaks: Els últims dies de Laura Palmer (7 d’agost), un film tan incomprès en el seu moment que no va estrenar-se, tot i arribar després de la Palma d’Or de Cor salvatge i les dues primeres temporades de Twin Peaks. “És la pel·lícula que permet entendre la tercera temporada de Twin Peaks, perquè incorpora la idea dels universos paral·lels i les fugues quàntiques a través d’una escena del personatge de David Bowie”, apunta Costa, que només ha fet una concessió explícita a la teoria quàntica amb la inauguració del cicle, High life, de Claire Denis. “Al film, la proximitat a un forat negre fa que es fracturi la linealitat del relat i que emergeixin pulsions brutals en alguns personatges, tot i que a Pattinson li neix una mena d’humanitat terminal”.

Dues sessions exploren els vincles entre teoria quàntica i misticisme religiós, una connexió menys estranya del que sembla i de la qual deixa constància que el Dalai Lama presidís el 2015 un congrés de física quàntica a Nova Delhi. “El budisme arriba de manera intuïtiva a idees de la física quàntica com la interconnectivitat de l’Univers o la posada en qüestió de l’individu”, apunta Costa, que el 8 d’agost ha programat quatre curts dirigits per l’inclassificable Velasco Broca -que presentarà la sessió- i el col·lectiu Canódromo Abandonado: “Es pot veure com un programa de curts o com un llargmetratge conjunt realment estrany, la història d’un conflicte que no es resol fins que travessa diverses vides”. El mateix es podria dir d’Oncle Boonme recorda les seves vides anteriors (13 d’agost), en què la interacció entre quotidianitat i fantasia del cinema d’Apichatpong Weerasethakul té “la seva expressió més pura”.

De la Tailàndia màgica i enigmàtica de Weerasethakul el cicle salta el 14 d’agost al Japó absurd de Hitoshi Matsumoto, un cineasta molt citat per Costa sempre que parla del posthumor. “ Symbols és una pel·lícula absolutament sorprenent que no deixaria de veure mai -diu-. És una lliçó sobre com arribar a la transcendència a través de l’humor idiota i té un punt d’ambició al·legòrica que recorda el 2001 de Kubrick”. També del Japó és Mind game (15 d’agost), un dels primers treballs del director d’anime més en forma, Masaaki Yuasa, de la qual Costa destaca una trama “embogida” que comença amb un viatge d’anada i tornada a la mort i una animació “amb estils que van de l’underground a l’animació europea i l’experimental”. I sense marxar de l’Àsia, el 20 d’agost es projecta Fish and cat, de l’iranià Shahram Mokri, rodat en un pla seqüència de 140 minuts però amb salts endavant i enrere en el temps.

El cicle enfilarà la recta final amb Donnie Darko (21 d’agost), cinta de culte -projectada en 35 mm- que abraça l’univers d’una petita ciutat amb la mirada d’un Jake Gyllenhaal adolescent, un personatge que segons Costa “està entre la vida i la mort, la innocència i la perversitat”. El punt final de Gandules el posarà el 22 d’agost una doble sessió amb el gran clàssic dels viatges en el temps, la fotonovel·la distòpica La jetée, de Chris Marker, i un film del seu amic Alain Resnais, Je t’aime, je t’aime, que Costa creu que es va inspirar en La jetée. “Resnais era un cineasta molt generós i se li notava l’entusiasme per la feina de la gent que l’envoltava -explica-. A més, tot dos expliquen un relat d’amor tràgic a partir del viatge en el temps i de la fragmentació narrativa”.