CINEMA
Cultura 15/02/2018

Els gossets de Wes Anderson enamoren Berlín

‘Isla de perros’ inaugura el festival amb animació ‘stop-motion’ i evocant el cinema de Kurosawa i Miyazaki

Xavi Serra
3 min
Els gossets de  Wes Anderson enamoren Berlín

Enviat especial a BerlínComença a ser un costum que els films de Wes Anderson inaugurin grans festivals. Ho van fer Moonrise Kingdom a Canes, El Gran Hotel Budapest a la Berlinale i aquest dijous, altre cop a Berlín, Isla de perros, el seu retorn a l’animació stop-motion nou anys després de Fantastic Mr. Fox. El motiu és simple: Anderson és un valor segur, un refugi del bon gust i l’encant en temps d’incertesa i mediocritat. El seu cinema perfeccionista i obsessionat amb la forma és una illa al marge de modes, un univers autosuficient que no s’esgota mai.

Però Isla de perros presenta una novetat: retrata un món lleig. Aquí no hi ha luxe decadent, maletes de disseny o estampes nostàlgiques, sinó la brutor esperable de l’abocador d’escombraries d’una illa deshabitada on han sigut desterrats els gossos de Megasaki -una gran ciutat d’un Japó distòpic- a causa d’una febre canina. Però fins i tot en aquest món ronyós i llardós, Anderson continua imprimint el seu segell visual a tots i cadascun dels plans, un festival d’enquadrament i simetria interna. Isla de perros deixa sense arguments els crítics que fa anys el despatxaven titllant-lo de director preciosista i superficial.

Trepidant i emotiva

Que el seu virtuosisme formal ens deixi bocabadats no impedeix que el film sigui també una aventura trepidant i plena d’emoció. La història segueix cinc gossos que ajuden un noi de 12 anys que arriba a l’illa per rescatar el seu gosset. La recerca es complica per culpa de les autoritats de Megasaki, que intenten capturar el noi perquè no es descobreixi que l’exili caní és una cortina de fum per tapar una conspiració política. Aquesta trama és el més polític que hem vist mai en un film de Wes Anderson, que fa una crítica gens velada dels populismes que alimenten per interessos propis l’odi del poble cap als col·lectius vulnerables. “Tot plegat no deixa de ser una fantasia, no pretén ser un reflex de la realitat -explicava ahir Anderson, que firma la història amb Jason Schwartzman, Roman Coppola i Kunichi Nomura-. Però en algun moment del procés d’escriptura ens vam adonar que la trama ressonava amb l’actualitat. I, per descomptat, té més a veure amb la situació política de Texas que amb la del Japó”.

El retrat que Isla de perros fa del Japó no vol ser fidedigne sinó una construcció retrofuturista, és a dir, una visió del futur projectada des de l’imaginari pop dels 60. Anderson reconeix que feia anys que volia ambientar un film al Japó i que simplement va unir aquesta idea amb la que tenien ell i Coppola de fer una pel·lícula sobre uns gossos en un abocador. “Tom Stoppard diu que no comences una obra quan tens una idea, sinó quan ajuntes dues idees en una de sola”, apunta.

Referents cinèfils

Si a Viatge a Darjeeling l’Índia apareixia filtrada per les pel·lícules de Satyajit Ray, a Isla de perros els referents cinèfils són Akira Kurosawa i Hayao Miyazaki. “Miyazaki té un ritme i uns silencis molt particulars i aquest film sovint ens demanava més tranquil·litat -explica Anderson-. I de Kurosawa ens van influir sobretot els seus films més contemporanis i urbans: L’àngel borratxo, Els canalles no dormen en pau i L’infern de l’odi. A més, l’alcalde està inspirat en el seu actor favorit, Toshiro Mifune”.

Un detall que deixa clar fins a quin punt Anderson va a la seva és que tots els diàlegs dels humans són en japonès sense subtítols, cosa que accentua la incomunicació entre els homes i uns gossos que s’expressen en anglès. I per posar veu als animals el director ha reunit un repartiment tan espectacular que a la roda de premsa Tilda Swinton va haver de seure entre la premsa perquè no cabia a la taula, ocupada, entre d’altres, per Jeff Goldblum, Bill Murray, Greta Gerwig, Bryan Cranston i Liev Schreiber. I hi participen altres actors que no eren a Berlín, però també hi posen la veu, com Frances McDormand, Scarlett Johansson, Edward Norton, Harvey Keitel i fins i tot Yoko Ono, que dobla un personatge que es diu com ella. “L’avantatge de l’animació és que els actors no poden dir «No estic disponible» perquè els podem gravar en qualsevol moment, fins i tot a casa seva”, explica el director. Murray ho va resumir, com sempre, amb una broma: “Doblar un personatge amb aquest grup d’actors és com cantar amb els músics de We are the world ”. I de música, per cert, no en va faltar en la roda de premsa: cada vegada que algú esmentava el nom de Bob Balaban, tots els actors es llançaven a cantar el Barbara Ann dels Beach Boys. I Balaban ho entomava amb cara de resignació.

stats