CLÀSSICA

Un gran festival de tenors amb soprano incorporada

Aquest Rossini ha tornat amb venjança incorporada, perquè el nivell vocal ha estat molt superior al de l’òpera verdiana

Les òperes dramàtiques de Rossini han estat en els últims lustres infrarepresentades de manera injusta en les programacions del Liceu. Per aquest motiu, el retorn d’ Otello, que no s’havia vist al teatre des del 1877, és una magnífica notícia, encara que sigui amb el succedani d’una versió de concert a redós del títol homònim de Verdi que el va esborrar del mapa. De fet, aquest Rossini ha tornat amb venjança incorporada, perquè el nivell vocal ha estat molt superior al de l’òpera verdiana, tot i la persistent plaga de substitucions, amb tres canvis respecte al programa inicial.

Més enllà de les diferències amb Shakespeare i Verdi (que, malgrat tot, va tenir ben en compte l’acte tercer del seu antecessor), l’ Otello de Rossini està ple de pàgines admirables. Com en la majoria d’òperes que el compositor va escriure per a Nàpols, el primer requeriment és disposar d’un bon grapat de tenors capaços de sortir airosos d’exigències quasi insensates. Pocs casos hi deu haver de cantants que triomfin en els dos Otello com Gregory Kunde. Després d’una ària de sortida amb el timbre encara fred, el cantant nord-americà va abordar amb una seguretat encomiable l’amplíssima tessitura del paper, amb unes agilitats servicials, un agut com sempre impactant i, sobretot, una fermesa en la declamació que va atorgar tota l’estatura tràgica requerida al seu Otello. Les guspires van saltar en la seva confrontació amb Rodrigo, una part més florida que Dmitry Korchak va traduir amb virtuosisme enlluernador i espectaculars ascensions a l’estratosfera. Tot i un paper més reduït, no es va quedar enrere el conspirador Jago de Yijie Shi, dotat d’un timbre seductor.

En aquest triangle tenoril, la soprano Jessica Pratt va imposar una Desdemona de cant cristal·lí que va assolir les màximes cotes de noble expressivitat en la cançó del salze i la pregària de l’acte tercer, mentre que Mirco Palazzi va ser un Elmiro de gran presència i Lidia Vinyes-Curtis una eficaç Emilia. La batuta de Christopher Franklin va pecar de pedestre en massa passatges, sobretot amb una orquestra i un cor no gaire ajustats. Però la festa, amb permís de la soprano, va pertànyer als tenors.

Més continguts de