Grans àries d'òpera recomanades per cantants i compositors

BarcelonaLa temporada del Gran Teatre del Liceu, com la de tantes altres sales de tot el país, s'ha vist clausurada abans d'hora per la crisi del coronavirus. Per no parlar dels festivals d'estiu, que directament s'han hagut de cancel·lar. Però la música s'escola imparable pel nostre dia a dia, més necessària que mai, perquè ens connecta amb la bellesa de la vida i ofereix el revers de la malaltia i de la mort. Alguns cantants lírics entonen a les vuit del vespre, als patis interiors de la ciutat confinada, les seves àries predilectes com un regal en reconeixement a la feina dels sanitaris, però també per aportar un raig de llum a la humanitat sencera. Hem demanat a cinc cantants i un compositor que ens diguin quines són les seves àries preferides.

David Alegret

'Intesi ah! tutto intesi ... Tu seconda il mio disegno', d''Il Turco in Italia', de Gioachino Rossini

"És una ària molt difícil i relativament llarga, d'uns 6 o 7 minuts, d’un rol rossinià complex però desagraït, perquè és una òpera de Rossini on el rol del tenor, Narciso, no té un pes dramàtic important al llibret, a diferència d'altres rols de tenor rossinià en clàssics com Il barbiere di Siviglia i La cenerentola", comenta el tenor David Alegret, que havia de cantar aquest estiu al Festival Castell de Peralada, un dels nombrosos festivals cancel·lats. Defensor del patrimoni musical català –el seu últim disc, Impressions de natura, gira al voltant de l'obra d'Eduard Toldrà–, Alegret assegura que ha cantat el rol de Narciso més de cent vegades. "Segurament no és de les àries més conegudes, però sí que ho és per a la gent a qui li agrada l’òpera i sobretot Rossini!", exclama.

Fent memòria, recorda que el primer cop que la va cantar va ser en una coproducció dels teatres d'Hamburg i de Munic. Primer es va fer a la Staatsoper d’Hamburg el 2005 i després al Bayerische Staatsoper de Munic, el 2007. Entre els llocs on l'ha cantada hi ha el Gran Teatre del Liceu, el 2013. "Cantar-la tantes vegades m'ha donat l’oportunitat de fer-ho al costat de grans noms com ara Nino Machaidze, Aleksandra Kurzak, Ildebrando D’Arcangelo, Carlos Chauson, Alessandro Corbelli, Pretty Yende, Yolanda Auyanet, Ángeles Blancas, Roberto de Candia, etc.", diu.

Víctor García de Gomar

'Leb wohl, du kühnes, herrliches Kind!', de 'Die Walküre', de Richard Wagner

L'actual director artístic del Gran Teatre del Liceu, Víctor García de Gomar, que també és baríton, no ha dubtat a l'hora de triar l'ària de comiat de Wotan perquè transmet "la immensa humanitat d’un déu ferit i forçat a renunciar al seu tresor més preuat: la seva pròpia filla Bünnhilde". Es tracta d'una intervenció amb què Wagner clou aquesta "magnífica òpera", oferint, en paraules de García de Gomar, "un dels moments més bonics i intensos de la història de l’òpera".

"Wagner treballa els plans, les textures i els silencis, tot dibuixant el patiment i les inseguretats d’un home, desposseït de l'heroïcitat, davant el càstig imposat per la seva dona". Sens dubte, és una de les òperes més representades en una ciutat com Barcelona, de reconeguda tradició wagneriana. García de Gomar recorda dos moments especialment emocionants: "La interpretació de Bryn Terfel al Metropolitan en la producció de Robert Le Page amb la gran (i polèmica) màquina, dirigits per James Levine, i una segona al Gran Teatre del Liceu amb Josep Pons dirigint un imponent Albert Dohmen en la producció signada per Robert Carsen". I conclou: "És el comiat en què qualsevol pare ploraria".

Joan Magrané

'Dormo ancora o son desto?', d''Il ritorno d'Ulisse in patria', de Claudio Monteverdi

El compositor reusenc Joan Magrané, un enamorat de la música barroca, ha triat l'ària Dormo ancora o son desto?, d'Il ritorno d'Ulisse in patria, de Claudio Monteverdi, en la qual troba una música de transició. "Com que és de Monteverdi, estem parlant de les primeres òperes, però alhora no és un Orfeo ni tampoc L'incoronazione di Poppea, sinó que és a l'entremig, i aquesta ària en concret és com un recompte, no té estructura, el personatge comença que no sap si està despert o adormit, i acaba irat, i avança guiat pels afectes", analitza Magrané.

En ment té la versió semiescenificada que es va poder veure al Palau de la Música Catalana fa relativament poc temps, el 2017, amb el gran John Eliot Gardiner i els "fabulosos" English Baroque Soloists amb Furio Zanasi en el paper d'Ulisses. "És un dels concerts més potents que he vist mai", assegura Magrané. També confessa que la va fer servir per als seus Diàlegs de Tirant e Carmesina, que es van poder veure la temporada passada al Liceu i l'estiu anterior a Peralada, concretament en l'ària de Tirant L'illa dels pensaments, que és una "paràfrasi" d'aquesta ària monteverdiana: "En Tirant també evoluciona segons l'expressió de les seves emocions mòbils i canviants; també m'interessa aquest tipus de tessitura de baríton no forçat, molt natural, el mateix que trobem a l'Orfeu o a Pélleas et Mélisande".

Anna Alàs

'Una voce poco fa', d''Il barbiere di Siviglia', de Gioachino Rossini

Per divertida i fresca, la mezzosoprano terrassenca Anna Alàs recomana Una voce poco fa, que veu com tota una "declaració d'intencions" del personatge: "M'agrada perquè la Rosina, quan es presenta, pot semblar dolça i obedient, però quan li toquen el voraviu no es deixa trepitjar, i farà de tot per anar amb el Lindoro i no resignar-se a casar-se amb el seu tutor, el doctor Bartolo". Alàs l'ha cantada en moltes ocasions i, a tall d'anècdota, explica que una vegada, en plena grip aviària, el 2003, va passar un incident. Resulta que tenia una escena amb un "petó congelat", és a dir, que s'havia de quedar dos minuts immòbil amb els llavis a escassos centímetres dels del partenaire. "A ell li va entrar un atac de tos i em va escopir a la cara. En un segon vaig entrar a dins i em vaig desinfectar ràpidament els morros pensant, ai mare!, que encara m'encomanaria!"

Alàs, que viu a Alemanya i des d'on veu amb preocupació què passa a Catalunya –"aquí han controlat força abans l'epidèmia perquè tenen molts més recursos"–, assenyala també que és una ària "intensa" però amb la qual "es pot aprendre molt", i per això la recomana tant a mezzos com a sopranos, perquè es pot cantar en la tonalitat de fa major, adaptada a la seva tessitura.

Xavier Sabata

'Ah! Stigie larve', d''Orlando', de Händel

Des de la seva casa de Brussel·les, on resideix, el contratenor Xavier Sabata es decideix –no ha sigut gens fàcil!– per l'ària Ah! Stigie larve, del final del segon acte de l'òpera Orlando, de Händel, un personatge que ha interpretat nombroses vegades i que el fascina per la seva "llibertat salvatge". "De fet, Ah! Stigie larve és més una escena que una ària, un airoso acompanyat, un recitatiu, una ària da capo", explica Sabata. Una curiositat d'aquest rol és que Händel –detalla el cantant– el va compondre per al castrat Senesino. "Händel es proposa treure el màxim potencial de Senesino, que a banda de gran cantant era molt bon actor, però alhora es nota l'extrema animadversió que sentia per ell, i crea una música que sabia del cert que no li agradaria gens", comenta. El resultat és "un gran moment de teatre dins una ària barroca".

El contratenor d'Avià assenyala, a més, la gran actualitat d'aquesta òpera, que veu com una "metàfora" del que passa ara: "Orlando està tota l'estona corrent, i també apareix la idea de bogeria no com un fenomen que apareix de sobte, sinó com la necessitat de replegar-se davant un món que sent hostil i per al qual no està fet", reflexiona. "S'adequa molt al moment actual, en què vivim una situació que s'ha imposat sense pal·liatius, i això ens obliga a parar-nos i escoltar on som i què fem", conclou.

Núria Rial

'Aus Liebe will mein Heiland sterben', de la 'Passió segons sant Mateu', de Johann Sebastian Bach

"És difícil triar una sola ària, però m’ha vingut al cap l’ària per a soprano de la Passió segons sant Mateu, Aus Liebe will mein Heiland sterben (el Senyor vol morir per amor), comenta Núria Rial, que el 14 de març havia de fer un Duello amoroso de Händel amb Xavier Sabata al Palau de la Música Catalana, un concert cancel·lat sine die per la pandèmia del coronavirus. "Trobo que és un dels punts culminants d’aquesta obra mestra de Bach, i el que la fa encara més especial és l’absència de baix continu i l'absoluta austeritat de mitjans: només una flauta i dos oboès da caccia acompanyen la veu. Aquesta absència realça encara més el caràcter eteri de l'ària", analitza Rial sobre l'única tria no operística del reportatge.

La soprano manresana la coneix bé perquè l’ha cantada sovint, però confessa que cada vegada s’emociona. "La flauta s’enlaira amb melodies sinuoses inspiradíssimes, i els oboès da caccia em recorden potser un batec de cor, pausat, cansat, que ben aviat deixarà de bategar per enlairar-se ell també, com la flauta", comenta. Es tracta d'una ària "magistral", segons la cantant, i destaca la senzillesa de la composició: "Amb pocs elements, Bach aconsegueix crear un clímax i una bellesa absoluta".