El virus acaba amb Vittorio Gregotti
L’arquitecte italià, de 92 anys, va ser un dels autors de la reforma de l’Estadi de Montjuïc
Barcelona“La mort? No m’interessa i no vull saber si aniré al paradís o a l’infern. Quan s’acaba, s’acaba”. Ho deia fa dos anys l’arquitecte italià Vittorio Gregotti en una entrevista al Corriere della Sera amb motiu dels seus 90 anys, una celebració que va incloure també una exposició retrospectiva al PAC de Milà. Ahir, en aquesta mateixa ciutat on va viure i on tenia l’estudi, la vida del que ha sigut considerat un dels pares de l’arquitectura moderna italiana es va acabar d’una pulmonia agreujada pel coronavirus. Gregotti és el primer personatge públic del món cultural que ha mort pel Covid-19, que ja té més de 20.000 infectats a Itàlia, on han mort unes 1.500 persones.
L’Ajuntament de Milà ha promès que li faran un homenatge com cal quan acabi l’emergència. Ara tot just hi ha temps per al reconeixement mediàtic de la seva figura, que s’ha pogut seguir en les múltiples mostres de respecte i homenatge que s’han vist a les xarxes socials.
Influència teòrica
Se’n feia ressò, per exemple, l’arquitecte i crític Josep Maria Montaner, que considerava Vittorio Gregotti “un dels protagonistes del projecte crític i metropolità de l’arquitectura europea de la segona meitat del segle XX”. La seva, efectivament, va ser una projecció europea, i no només per les obres que va fer en diverses ciutats, des de la remodelació de l’Estadi de Montjuïc, amb l’equip Correa-Milà-Buixadé-Margarit, fins al Centre Cultural de Betlem, a Lisboa, l’edifici cultural més ambiciós de la capital portuguesa.
El cert és que segurament la influència de Gregotti va ser sobretot teòrica, tant a través dels seus llibres -en va publicar una trentena- com mitjançant la direcció de la revista italiana d’arquitectura Casabella, de la qual va ser cap de redacció del 1955 al 1966 i director del 1982 al 1996. “Les revistes han de tenir un punt de vista propi, radical, però acollir també les altres opinions per crear un debat obert d’idees”, comentava en un altra entrevista, en què lamentava la falta d’aquesta visió polemista en el panorama actual.
En el seu llibre més influent, El territorio de la arquitectura,del 1966, se sumava a la revisió crítica del Moviment Modern. Tot i que la seva obra era funcional i sòbria dins de l’ortodòxia racionalista, reivindicava la importància del context enfront de l’obra aïllada formalista. Per a ell, l’arquitectura ha de tenir en compte l’hàbitat, és a dir, la geografia i el paisatge en el qual està ubicada, però també la història del lloc i dels seus habitants, i ha de tenir una relació honesta amb els materials.
Vittorio Gregotti va néixer el 1927 a Novara, una ciutat del Piemont on el seu pare tenia una fàbrica tèxtil, i es va llicenciar en arquitectura el 1952 a la Universitat Politècnica de Milà. Com a fill d’una família benestant, va poder viatjar i es va formar també a París, a l’estudi d’Auguste Perret, i va conèixer de primera mà Europa i els Estats Units, on també es va instal·lar un temps. Va conèixer grans mestres històrics com Gropius, Mies van der Rohe i Frank Lloyd Wright.
Tot i que ara vivia entre Londres, Venècia i Milà, és la capital de la Llombardia l’epicentre del seu treball i on va fer algunes de les seves principals obres, com la remodelació del barri de Bicocca, una zona industrial que ell va redissenyar pensant que pogués acollir tot tipus de funcions, tant residencials com industrials o culturals. Allà hi va construir el Teatro Arcimboldi, el més gran d’Itàlia. Va dissenyar i construir més de mil projectes. Possiblement els que li van donar més fama van ser els esportius, tant l’Estadi Luigi Ferraris de Gènova com la remodelació de l’Estadi de Montjuïc. Gregotti, de fet, s’havia presentat al concurs per dissenyar tota l’anella olímpica, que finalment va recaure en l’estudi dels catedràtics catalans Federico Correa - Alfons Milà - Joan Margarit - Carles Buxadé, els quals van repartir alguns dels projectes entre altres concursants. Gregotti, amic de Correa i Milà des que eren estudiants -així com d’Oriol Bohigas, Gae Aulenti i Rafael Moneo-, es va integrar a l’equip dels guanyadors per dissenyar la remodelació de l’estadi.
Tot i que reivindicava sobretot els valors europeus de l’arquitectura i es queixava de la globalització arquitectònica, ell també havia construït a tot el món. Recentment havia fet el pla urbanístic de Pujiang, a la conurbació de Xangai. Va ser amic dels grans intel·lectuals del seu temps, des d’Umberto Eco fins a Luciano Berio. Era un gran coneixedor de la literatura, la música i l’art i defensava una visió humanística de l’arquitectura. És un dels seus llegats.
