El guàrdia civil que va plantar cara a Franco

BarcelonaEl 19 de juliol de 1936 sona el telèfon a la conselleria de Governació, a Pla de Palau. Al despatx hi ha José Aranguren Roldán, general de brigada de la Guàrdia Civil, i Frederic Escofet, responsable de la comissaria general d’ordre públic de la Generalitat. A l’altra banda de la línia hi ha Manuel Goded Llopis, general de l’exèrcit i líder de la sublevació militar a Barcelona. La conversa és molt tensa. “Aquí els únics rebels són vostès”, li diu Aranguren. Goded li insisteix que s’uneixi a la sublevació, però Aranguren es manté ferm. Goded l’amenaça d’afusellar-lo l’endemà mateix. Aranguren respon: “Si demà m’afusellen, afusellaran un general que ha fet honor a la seva paraula i als seus juraments militars. Però si demà l’afusellen a vostè, afusellaran un general que ha faltat a la seva paraula i al seu honor”. Aranguren no és cap inexpert: té 61 anys i en porta 41 a la Guàrdia Civil. Coneix bé Goded i Franco. Ha estat al Marroc amb els dos insurgents i ha participat amb ells en moltes operacions. Per què no va donar suport al cop d’estat? Com era José Aranguren? En què creia? Com era la seva relació amb Franco? Quines conseqüències va tenir per a la seva família aquesta decisió?

A totes aquestes preguntes i a moltes altres intenta respondre l’escriptor Lorenzo Silva (Madrid, 1966) a Recordarán tu nombre (Áncora y Delfín). Silva ha tocat sovint la Guerra Civil i la història de la Guàrdia Civil en els seus assajos i ficcions. És conegut per una sèrie de novel·les policíaques protagonitzades per dos guàrdies civils, el brigada Bevilacqua i la sergent Chamorro, a més de novel·les com La flaqueza de bolchevique, La marca del meridiano (premi Planeta) i El alquimista impaciente (premi Nadal).

La memòria de la família

A Recordarán tu nombre no només rescata Aranguren sinó que també recupera la història dels seus avis, el Lorenzo i el Manuel, que van patir les conseqüències de la Guerra Civil. “Ni Aranguren ni els meus avis estaven molt marcats ideològicament, però jo he volgut explicar una història que s’ha explicat poc perquè no té ningú que la reivindiqui. Qui representa una ideologia sempre tindrà algú que el recordi o faci commemoracions -diu Silva-. He volgut reivindicar la memòria d’un home digne”.

L’escriptor ha tingut l’ajuda i la col·laboració de la família d’Aranguren, sobretot del seu besnet, José Aranguren Roldán, que guarda molta documentació relacionada amb el seu besavi. “Tota la documentació oficial es va destruir. La fulla de serveis d’Aranguren va desaparèixer i si en tinc una còpia és perquè ell mateix la va demanar el 1935 i el seu besnet la guarda”, diu Silva. L’escriptor va tenir la primera trobada amb el familiar del general al casino de Madrid, on encara s’exhibeix un bust de Franco i un altre de Sanjurjo. “Tota la família d’Aranguren té un punt de sornegueria. Quan vam entrar al casino, el besnet d’Aranguren em va dir que cada vegada que anava a fer un cafè al casino es trobava amb l’assassí del seu besavi”, recorda l’escriptor.

És a través de la memòria oral de la família, del que li ha explicat el besnet i l’única neta que va conèixer Aranguren, Amalia, que Silva descobreix moltes facetes de l’home que va plantar cara a Franco. “Em van explicar que Aranguren va anar a veure Goded [el van afusellar el 12 d’agost de 1936] a la presó. Segons la família, Goded es va quedar mirant Aranguren i li va dir: «Vas fer bé». Crec que Goded ambicionava liderar la sublevació militar, no suportava Franco, i per això va voler venir a Barcelona”, diu Silva.

Els cafès amb Franco

Aranguren no només havia compartit operacions militars amb Franco sinó que les famílies havien coincidit sovint a Ferrol. “Segurament tenien una relació distant perquè eren molt diferents. Franco era fred i astut, i en el moment que compartien les tardes a Galícia estava sota sospita per part del govern republicà. Aranguren era més cordial, molt més obert de mires i menys calculador i tenia el respecte del govern”, opina Silva.

Aranguren va ser fidel a la República des de la proclamació, el 14 d’abril de 1931, fins al seu final, quan Franco va ordenar que l’afusellessin. Segurament se sentia molt sol. Durant la Guerra Civil Aranguren dormia a la conselleria de Governació amb una pistola sota el coixí. La seva dona i una de les filles vivien mig amagades en una pensió. El dictador no va tenir pietat. Silva recull un testimoni que assegura que quan van comunicar a Franco que Aranguren seria afusellat, el dictador va dir: “A Aranguren, que l’afusellin encara que sigui en una llitera”. Al general de brigada de la Guàrdia Civil el van matar al Camp de la Bota a les cinc de la matinada del 21 d’abril de 1939. Va morir assegut perquè havia tingut un accident de trànsit i no podia aguantar-se dret.

La mort dels tres fills

El fill gran d’Aranguren va morir a la Guerra del Marroc. El fill mitjà va morir al front, lluitant pel bàndol rebel. El tercer, que també va estar a les ordres de Franco, va morir pocs mesos després de la guerra, que li havia deixat importants seqüeles físiques i psíquiques. “Sovint Aranguren discutia amb els seus fills, perquè deia que cap militar s’hauria de rebel·lar”, diu Silva. Per als nets i besnets, Aranguren és un model, un referent moral. Amalia, la neta que encara recorda com jugava a cuit i amagar amb l’avi al parc d’El Retiro de Madrid, amb la Guerra Civil va perdre el pare i l’avi: “En una conversa em va dir que quan era petita es moria d’enveja quan a les seves amigues els venien a buscar els seus pares. Em deia que ella també volia sortir corrents i que l’abracessin”, explica Silva.