21/10/2016

La guerra dels cubistes es lliurava a l’avantguarda de l’estètica

5 min
01. Arlequí i dona amb collaret, una obra de Picasso del 1917. 02. Cap d’home (1913), de Picasso, i Jove amb jersei gris (1914), de Diego Rivera. 03. La guitarra, bodegó  del 1918 de Juan Gris.

BarcelonaEl 2 d’agost del 1914, un dia abans que Alemanya declarés formalment la guerra a França, Pablo Picasso va anar a a l’estació d’Avinyó a acomiadar el seu “company de cordada”, Georges Braque, amb qui uns anys abans, entre el 1907 i el 1908, havia creat el cubisme i, de rebot, el collage. La mobilització de Braque va trencar, ja per sempre, tot i que l’amistat va continuar, aquella col·laboració que havia revolucionat la història de l’art del segle XX. El cubisme, però, que s’havia expandit entre els joves avantguardistes de París, no va morir. Al contrari, durant els anys de la Gran Guerra es van pintar algunes de les obres més brillants d’aquest estil. I, el més significatiu, volgudament no fan referència a l’horror del conflicte.

Cristhoper Green, comissari de Cubisme i guerra, que des d’avui i fins al 29 de gener es pot veure al Museu Picasso de Barcelona, ha triat com a subtítol de l’exposició una expressió molt poètica: El cristall dins la flama. “La flama és la guerra”, diu aquest professor emèrit del Courtauld Institute of Art de Londres. Una guerra que en els primers tres mesos, recorda Green, va mobilitzar 3,5 milions d’homes francesos d’entre 18 i 40 anys, entre els quals hi havia artistes com el mateix Braque -que el 1915 va ser ferit greument-, André Derain, Apollinaire i Fernand Léger. La guerra era present a tot arreu i per això l’exposició, que té un rigorós ordre cronològic amb sales organitzades per anys, del 1914 al 1919, està dividida per un espai intermedi en el qual es poden veure fotografies de guerra, revistes de l’època i projeccions de la situació a les trinxeres, que durant anys estaven just a 100 km de París.

La tesi de Green és que els artistes que es van quedar a la capital de l’art, gairebé tots estrangers o francesos inútils per al combat, van fer un acte de resistència estètica negant-se voluntàriament a introduir la guerra a les seves obres, deixant que fossin els nous mitjans com el cinema o la fotografia els que mostressin la destrucció i dedicant-se, en canvi, a construir un nou ordre basat en la individualitat creativa, la racionalitat, la bellesa i la indagació estètica. Ells són el cristall.

Aclarida la tesi, que desenvolupa a fons en l’imprescindible catàleg, el més important d’aquesta exposició són, sens dubte, les obres. Poques vegades s’han pogut veure a Barcelona tantes peces i tan bones del període cubista. En total són 68 obres, 21 de les quals són pintures, que arriben d’institucions de tot el món i que tenen com a principals protagonistes Picasso, Juan Gris, Diego Rivera i Henri Matisse, però compta també amb significatives peces de l’italià Gino Severini, de l’escultor Henri Laurens -que com que tenia una cama amputada no va poder anar al front- o de Fernand Léger, que va mantenir el seu esperit colorista tot i que definia la guerra com una màquina de matar “lineal i eixuta”.

Només per veure els bodegons de Gris, sempre fascinants i colpidor, ja val la pena la visita. Però, sens dubte, el més sorprenent són les obres cubistes de Diego Rivera i, també, les magnífiques natures mortes de Maria Blanchard, sense oblidar els obscurs quadres del convalescent Braque.

El patiment de la rereguarda

A Rivera molts el tenen classificat com el gran muralista de la revolució mexicana i el marit-torturador de Frida Kahlo, però les set obres de l’exposició mostren un artista inquiet, totalment integrat en l’avantguarda europea i d’una sensibilitat exquisida, com es pot veure a Maternitat, del 1916, on representa de manera colorista la que llavors era la seva dona, la pintora russa Angelina Beloff, donant el pit al seu fill acabat de néixer, que va morir l’any següent, el 1917, el pitjor any de la guerra també a la rereguarda.

Al mexicà -com al lituà Jacques Lipchitz, dels quals es mostren quatre escultures- la guerra el va agafar a Mallorca, on havia anat de vacances, i el 1915 es va instal·lar una temporada a Madrid, a casa de Maria Blanchard. Sembla que s’havia volgut allistar com a estranger, però l’episodi no és gaire clar. Qui ho va intentar de debò va ser Matisse, però amb 44 anys el van desestimar per vell i es va passar la guerra patint perquè els alemanys havien envaït el seu poble i havien fet presoner el seu germà, que vivia amb la seva mare.

A l’exposició, a més d’alguns olis que costen d’entendre com a cubistes, també hi ha alguns dibuixos de Matisse fets durant la guerra que representen la dona de Gris, que cobrava així com a model, ja que la majoria d’artistes havien vist reduïts els seus ingressos durant la guerra. El seu principal marxant, l’alemany Daniel-Henry Kahnweiler, es va haver d’exiliar a Suïssa i el seu paper el va assumir Léonce Rosenberg, a qui Picasso li va fer un significatiu dibuix que es mostra a l’exposició. El prestigi del malagueny no havia decaigut, però el seu treball anava evolucionant lentament ja cap l’“ordre” que marcarà l’etapa d’entreguerres. En tot cas, en cap moment apareix el compromís que sí que agafarà anys més tard durant la Guerra Civil.

“No crec que sigui correcte dir que Picasso era un pacifista”, diu Green, que recorda que en aquell context ser-ho era molt perillós. “La majoria d’artistes d’avantguarda odiaven la idea de la guerra, però s’identificaven amb el patriotisme francès”. El que passa, assegura, és que no volien deixar entrar la guerra, ni com a propaganda ni com a denúncia, en la seva obra. L’art era l’antídot a la deshumanització de la trinxera. Ells lluitaven, però a l’avantguarda de l’estètica.

Intercanvi d’obres amb el MNAC?

L’exposició Cubisme i guerra feia molts anys que s’estava preparant i bona part de la feina s’ha fet mentre Bernardo Laniado-Romero era director del Museu Picasso, amb la coordinació continuada d’Isabel Cendoya. En va començar a parlar, però, Pepe Serra quan encara era director del centre i l’ha acabat inaugurat el nou director, Emmanuel Guigon, que s’ha incorporat a la tardor. Guigon, que al novembre presentarà el seu programa, va avançar ahir que té previst ampliar l’àrea de recerca i de publicacions, creant una revista anual, i que vol canviar el recorregut de la col·lecció incorporant en alguns àmbits obres dels coetanis de Picasso mentre estava a Barcelona. Això ho farà en col·laboració amb el MNAC, que, va reconèixer més tard, podria veure així com alguna obra de Picasso s’incorpora al recorregut del seu fons. Intercanvi i col·laboració entre museus que, va dir, encara està en un procés incipient però que segurament Pepe Serra veurà amb bons ulls. El nou regidor de Cultura, Jaume Collboni, va posar el Museu Picasso com a exemple de la sinergia que es vol aconseguir entre turisme i cultura, oferint una oferta de gran nivell que interessi també al públic local.

stats