CÒMIC

Les heroïnes del còmic franquista: o ingènues o autoritàries

Els personatges masculins vivien aventures, els femenins acostumaven a esperar el príncep blau

Dones perfectament vestides, estàtiques i amb un premi al final de la historieta: el casament. O dones casades, autoritàries i gens atractives, segons els cànons de l’època, que castiguen els seus marits. És una síntesi simplificada de com eren les dones en el còmic, un univers on els homes ocupaven clarament el centre, durant els primers anys del franquisme. Per commemorar els 70 anys de la primera publicació de Las hermanas Gilda a la revista Pulgarcito es va celebrar la jornada Dones, postguerra i tebeos a l’Arxiu Històric de Barcelona. Manuel Vázquez va crear Leovigilda i Hermenegilda Gilda el 1949, una tira còmica que volia ser una seqüela sarcàstica de la pel·lícula Gilda, protagonitzada per Rita Hayworth i que havia escandalitzat el règim franquista.

Les dues heroïnes solteres (i, per tant, frustrades segons els codis de la moral franquista) no tenen gaire a veure amb l’espectacular Hayworth. Leovigilda és la germana alta i prima, autoritària, que simbolitza l’amargor, i Hermenegilda, baixa i obesa, és tota ingenuïtat. En les creacions de Vázquez hi ha el retrat d’una Espanya fosca on s’estigmatitzava les dones solteres i se les condemnava a la soledat. Latent, hi ha un desig sexual mai culminat fins que el règim li va posar les coses difícils a Vázquez, sobretot a partir del 1955, amb un nou decret de la censura. Aleshores, l’autor madrileny va enviar les dues germanes a l’àmbit rural i les seves històries van passar a ser més bucòliques. Els pretendents es van esvair.

Atrapades dins els seus vestits

“En aquella època les dones no teníem veu pròpia i els personatges eren creats per l’imaginari masculí, que es dirigia a un públic masculí -explica Marika Vidal, analista del llenguatge i el gènere en el còmic-. Hi havia un divisió de l’espai: l’espai de les nenes era el del romanticisme i les emocions, tota la resta pertanyia als nens”. El còmic segregava. Als nens se’ls ensenyava el militarisme, el sentit de la pàtria, tenien aventures, podien anar escabellats i amb els pantalons estripats, conèixer destins exòtics. Les nenes estaven atrapades dins els seus vestits -alguns còmics duien patrons de regal-, havien d’aprendre a ocupar-se de la casa i ser amoroses amb els nens. Eren dones passives que havien d’esperar el seu príncep blau. “Si eren solteres eren bruixes o ridícules”, diu Vidal. La majoria de vegades no hi havia solidaritat femenina, sinó rivalitat. “No hi havia aventures i, si es barallaven, era per un noi”, detalla Vidal.

Un dels primers còmics adreçat al públic infantil i adolescent de la postguerra va ser Mis chicas, que va néixer el 1942 a Sant Sebastià com l’alternativa femenina de Los chicos (ells no tenen cap possessiu al davant). Darrere aquestes publicacions hi havia l’editora Consuelo Gil Roësset. Germana de l’escultora i artista Marga Gil Roësset, que abans de suïcidar-se el 1932 va destruir part de la seva obra, Consuelo Gil era una de les poques espanyoles que el 1931 estudiava a la universitat, però era molt conservadora. Va col·laborar en les revistes franquistes Flechas y Pelayos abans de fer-se càrrec de Los chicos i Mis chicas.

Florita i els viatges a l’espai

Una altra heroïna de còmic dels primers anys del franquisme va ser Florita. El món obrer o la classe treballadora tampoc tenia espai en aquests còmics. Com altres heroïnes, Florita era una nena privilegiada que tenia una motocicleta, feia equitació, esquiava... “Florita va tenir molt d’èxit. Era una nena rebel, que viatjava fins i tot a l’espai exterior, però no tenia gaire a veure amb la realitat espanyola, sinó més aviat amb l’ American way of life ”, diu la investigadora Elena Masarah, que ha fet una tesi sobre còmics, feminisme i gènere en la transició espanyola. El creador d’aquesta heroïna era Vicente Roso. “Florita s’atrevia a fer coses que no es podien fer, però sempre era castigada”, detalla Masarah. Amb els anys, Florita va créixer i les seves històries van entrar en la dinàmica romàntica. “De manera explícita o implícita s’anaven donant detalls que tota dona s’havia de corregir sobre com comportar-se, com practicar esports sense perdre la feminitat... -explica Masarah-. Recordo especialment un almanac en què Vicente Roso era un dels personatges i castigava Florita tallant-li els cabells, rapant-la”. Un càstig que podia tenir connotacions doloroses per als vençuts de la Guerra Civil, perquè el bàndol franquista castigava les dones republicanes rapant-les i fent-los beure oli de ricí, per humiliar-les, mentre les passejava pels carrers abans de tancar-les a la presó o executar-les.

Les dones sempre necessitaven ser salvades. Carme Barberà, que va crear Mary Noticias el 1962, tenia un punt revolucionari perquè era una reportera que viatjava per tot el món resolent misteris. Anava vestida segons la moda dels 60 i sempre s’acabava ficant en algun embolic. Però a l’aguait hi havia un superheroi: Bruma. En realitat era l’ alter ego del seu xicot, aparentment un advocat força avorrit que sempre la protegia.

La maternitat, qüestionada

En aquella mateixa època una altra dibuixant va trencar tots els esquemes: Núria Pompeia. Una de les seves creacions és Maternasis, en què apareix una dona embarassada amb ulls tristos i la boca tapada per la seva pròpia mà. Quan pareix, totes les pàgines són completament negres. Si ara encara es considera tabú parlar de segons quins aspectes de la maternitat, no cal dir en ple franquisme. L’obra no tan sols parla de les pors de l’embaràs, sinó també de l’aïllament que patien les dones a l’època.

Gemma Sales va treballar entre el 1962 i el 1973 amb Bruguera i Edicions Toray il·lustrant novel·les juvenils. Ja en democràcia va il·lustrar molts llibres infantils i també va ser autora i il·lustradora d’obres com M’agraden els monstres! i la premiada Adeu, adeu... Va estudiar belles arts a l’Escola d’Arts i Oficis de La Llotja, però el seu primer contacte amb el món de la historieta va ser fent classes de piano: “El fill de la professora de piano era l’Edmond E. Ripoll i quan va veure com dibuixava em va iniciar en la tècnica del còmic. Jo tenia 14 o 15 anys”, explica. Sales acostumava a treballar a casa i no tenia contacte amb altres companyes que també es dedicaven a la historieta: “Hi havia un aïllament, però ni tan sols n’érem conscients”.

La censura, segons Sales, feia coses ben curioses. “Primer va prohibir les fades. Tot i que era una col·lecció totalment ingènua, la censura era surrealista”. Sales recorda que, quan anava a reunions a l’editorial, passava per una sala on “se separaven els petons”. “Eren historietes que en altres països acabaven amb petons, però aquí es feia una autèntica feinada separant els llavis dels personatges”. Malgrat l’època, Sales era una dona amb iniciativa. “Vaig proposar fer la Carol i vaig demanar que els guions me’ls fes Victòria Sau”. Sau era una escriptora, psicòloga i activista feminista que, per pagar-se la universitat, escrivia novel·les romàntiques amb el pseudònim de Vicky Lorca. Va ser una de les primeres a trencar esquemes amb les seves idees sobre la maternitat i el patriarcat.

Més continguts de